124. Cadascú veu la seva realitat per la mateixa finestra o cadascu té la seva propia?

 Nicolás Alonso

He triat aquesta imatge perquè il·lustra la pregunta que he plantejat en el sentit que podem veure una finestra la qual representa que el que jo vec es la meva pròpia versió de la realitat i que si algú altre s'aboca a la finestra veurà una cosa diferent del que jo vec. Això té un efecte en mi perquè crec que que aquestes "finestres" que fan que cadascú tingui una visió pròpia de la realitat també creen una diversitat d'opinió que fa que el món tiri endavant, és a dir, sense aquestes visions diferents de la realitat tothom pensaria igual i per tant hi hauria injustícies que ningú canviaria pel fet de que ningú les veuria com a tals.

123. Com sabem si el que veiem és real?

Marc Llurdés Viera

He escollit aquesta imatge ja que ens mostra el que nosaltres veiem/percebem amb els nostres ulls, i la qüestió que plantejo es si realment això que veiem amb els nostres ulls es real,  ja que al cap i a la fi totes aquestes imatges acaben sent rajos de llum que reboten contra objectes i  entren per la còrnia fins arribar al cervell. 

Crec que l'ésser humà té una visió molt simplista i senzilla de tot allò que l'envolta, ja que a vegades pot veure una cosa i no saber si es real o ficticia.

122. Som com volem ser o com volen que siguem?

Nayla Pérez Alonso

L'imatge que he triat l'he fet jo mateixa i he triat aquesta representació perquè crec que es la que millor representa el que vull expressar, i es que, nosaltres ens pensem que som nosaltres mateixos, però la realitat es que no sabem si aquesta afirmació es certa, ja que en el día día a tot arreu hi han missatges subliminals com ara als anuncis de la televisió, a les revistes, anuncis com "Pierde esos kilitos de más y serás irresistible", "Los pantalones campana vuelven a estar de moda, deja de lado los tejanos ajustados!" i fins i tot a classe o al treball. I així podría seguir durant molta estona.

He triat aquesta fotografía i aquesta pregunta perquè, a nivell personal, vaig passar una època molt dolenta en la qual no sabía qui era, i em pensava que era jo mateixa i que prenía totes les decisións tota sola, però em vaig acabar adonant de que la realitat és que no es així, que em comportava de X manera i em vestía de X forma per agradar als altres, per "encaixar". I la realitat és que hem de ser qui som.

121. En quin tipus de persona ens convertim quan mentim?

Pia Caba

Jo m'he decantat per aquesta pregunta filosòfica i aquesta fotografia perquè considero que

és una bona pregunta, una pregunta la qual jo m'he plantejat mil i una vegades i mai acabo

tenint una resposta concreta en aquesta. Quan aquesta pregunta passa pel meu cap perquè

em trobo en situacions en les quals la pregunta és la base de tot, la meva resposta sempre

acaba sent diferent. No em considero mala persona però tampoc bona, però i si ho he fet

pel meu propi benefici i al mateix moment faig mal a algú o ho he fet per protegir a algú a

qui estimo...?

Que en penseu vosaltres?

120. Perquè hi ha classes socials?

 

Albert Isla

He escollit aquesta foto ja que on a simple vista es pot veure una gran diferència d’estabilitat econòmica. I la he associat amb aquesta pregunta, ja que crec que encaixa prefectament amb la foto  i és unes de les grans preguntes que ens fem. I amb aquesta pregunta podem treure diferents teories i raons que ens faran parlar.

119. Què és el que realment ens defineix com a individus?

 

Arnau Raidó

Aquesta és la meva fotofilosofia, simple però concreta pel que vull expressar. El que m’ha motivat més per triar aquesta imatge ha set que volia descobrir que és el que realment ens descriu com a persona, com a individu de la societat en la que vivim. En la imatge podem observar els dubtes que tenia sobre el que et defineix; són els diners, el teu carnet, els estudis que tens o potser una altra cosa el que diu com algú és?

Com he dit m’afecta perquè implica tenir un autoconeixement que a mi m’agradaria desenvolupar i, per això, vull descobrir que és el que realment ens representa.

118. L'ésser humà seria capaç de trobar la raó de la seva existència?

Nayara Barrabés Guimarães

He escollit aquesta imatge perquè fa més d'un any que vaig dibuixar aquesta noia quan vaig arribar a Espanya. Aquest dibuix representa un món de qüestions que vaig tenir sobre tot tipus de preguntes sobre la realitat. Quin és el propòsit de la meva existència? Què soc sense les persones que més estimo? Trobaré una resposta per a cada una de les meves grans preguntes? L'ésser humà arribaria a tenir la capacitat d'absorbir tota aquesta informació? Fem moltes preguntes filosòfiques sense adonar-nos. Però com l'ésser humà bregaria amb aquesta  informació? 

Els ulls tancats del dibuix tenen una connexió amb la reflexió i el qüestionament sobre nosaltres mateixos. Aquestes llàgrimes i aquestes esquerdes a la pell és refereix a la ment pertorbada quan busquem respostes per a les nostres grans preguntes i no trobem cap resposta concreta, la ment entra en conflicte a la nit fosca de l'ànima. Però quan finalment arriba el silenci, la ment s'il·lumina.

 

La ment és un instrument, com si fossi un llac que quan llences una pedra apareixen ones. Quan la ment està silenciosa (i no silenciada), ella es manté en pau naturalment. La ment es donara compte que no hi ha una resposta concreta, llavors fará més preguntes. Les respostes arriben amb el silenci, un exemple és quan fem meditació i rentem la nostra ment.

Potser que el propósit de la vida sigui comprendre-la, intentar muntar aquest trencaclosques.

117. Per a què vaig nèixer?

 

Alejandro Aguilera

Cada cop que em faig aquesta pregunta em genera incertesa, ja sigui en

un moment en que estic reflexionant o en una conversa amb els amics.

Aquest cop la pregunta ha tornat a sorgir mentre mirava fotos de quan

era petit. I, quan me la he formulat, no he sigut capaç de respondre-me-la,

ni aquesta vegada ni les anteriors. Això em neguiteja una mica ja que penso

que tothom en aquesta vida, d’alguna manera, tenim una essència diferent

que ens distingeix uns dels altes. Tothom té una espècie de missió a acomplir

i, encara que noto que tothom coneix la seva missió i sap com realitzar-la, jo

encara no sé quina és la meva. 

Em pregunto si mai esbrinaré la raó de la meva existència.  

116. Li tenim por a la mort o a no saber viure la vida?

Lucia Mendelsohn

Quan era més petita li tenia molta por a la mort i de vegades fins i tot em passa més estona

pensant en ella que en la vida que estava vivint.

A la quarentena hi vaig tornar a pensar però amb una perspectiva totalment diferent perquè

ara del que tinc por es de no saber viure la vida al màxim, de perdre el temps pensant en el

futur, estudiant o fent coses que no em fan feliç. Perquè mai saps quan moriràs o quan pot

passar qualsevol cosa i no puguis viure el que t'hagués agradat viure.
De tots aquests pensaments em va sorgir aquesta pregunta “li tenim por a la mort o a no

saber viure la vida”, és una pregunta complicada perquè la Lucia de sis anys et diria la mort

pero la de setze no sabria que respondre.

He escollit aquesta imatge perquè és de l’últim viatge que vaig fer fora d'Espanya i mostra

un moment de felicitat on només pensava en la vida i en el que estava vivint. I crec que

representa molt bé el missatge o el que vull arribar a fer reflexionar amb la meva pregunta.

115. Som feliços o ens fan ser feliços?

Gerard Fernández

La tria d'aquesta foto ve per el sentiment que ens pot arribar a provocar un somriure tan sincer com el que apareix en la imatge. El que busco amb aquesta fotografia és que ens preguntem la manera de com les persones alienes a nosaltres poden influir en la nostres felicitat, o, si simplement aquesta felicitat surt del nostre interior i de com percibim l'entorn, les energies i els sentiments de la demés gent. De com ens pot arribar a influir la actitud dels nostres amics i familiars. De si realment podem fer feliç a algú o si simplement el podem fer sentir bé i fer lo/la riure. En la meva opinió és un aspecte amb molta controversia ja que opino que les persones poden influir molt en el nostre estat d'anim, pero qui realment tria si som feliços o no, som nosaltres mateixos.

114. Estem segrestats en una ‘’xarxa’’? I de ser així podem saber si nosaltres mateixos ens segrestem?

Kleimus

El que em va promoure a plasmar aquest instant del temps en una fotografia va ser el concepte ''xarxa'', aquesta paraula engloba el concepte d'estar presos, com per exemple en la teologia es diu que ningú podrà comprar ni vendre si no té la marca de la bèstia (apocalipsis 13:16,17,18) també tenen una hipòtesi de què la bèstia i el seu número és internet, perquè fa vint anys un grup d'arqueòlegs van treballar en els marges del mar mort buscant indicis de les ciutats de Sodoma i Gomorra i van trobar vestigis sobre una antiga cultura semítica amb símbols identificables amb la lletra omega i si és trasllada la lletra omega a l'alfabet hebreu surt una lletra (''guau'') que podría definir-se com un sis o nou invertit i si després es tradueix al llatí, ens dóna una ''w'' pel qual alguns analistes afirmen que el número de la bèstia vol dir ''www'' és a dir world wide web, encara que tot això és molt important per persones creients, qualsevol persona arribara al punt en el que morira per tant tria el que pensis que és bo per tu si això et fa feliç. Per lo qual el problema filosòfic que planteja és la llibertat, tant socialment com religiosament. Personalment m'afecta perquè jo i quasi tothom anhelem la llibertat per poder arribar a ''tocar'' la plenitud.

113. On estan els límits?

Marc Fernandez

He triat aquesta fotografia per que m'és bastant inspiradora per dins de on estan els límits. Són un simple numero? Un delimitat espai? Temps? No ho sé a vegades miro a l'horitzo i penso que potser tot es infinit que no existeixen limitacions, el cel si de cas és un límit perquè sabem que més enllà hi ha coses pero no saps més enllà d'allò. Això significa que realment nosaltres mateixos en certa manera ens estem autolimitant o és el nostre propi cos el que ens posa limitacions. El problema filosòfic és que avegades no sabem quin es el límit de quelcom i això pot pasar de convertir-se en alguna cosa bona o en quelcom dolent. Llavors ens hauríem d'arriscar a comprovar-ho o quedar-nos amb lo bo sense saber si passar el limit serà dolent o no.

112. A mesura que ens fem grans ens apropem més a la vida o a la mort?

Albert Aránega

Estem acostumats a pensar que la vida és com una línia temporal on l'inici és el naixement i el final la mort i que per tant com més grans ens fem més a prop de la mort estem. És a dir, pensem que una persona gran o anciana està molt més a prop de la mort que una persona jove. Si més no, el que m'he plantejat en aquest exercici és si això hauria de ser així o al revés, és a dir que si una persona ha viscut molt, no està més a prop de la mort sinó de la vida, ja que aquesta persona té més experiència en la vida i està més connectada amb ella i per tant seria capaç de descriure-la o explicar-la millor.

He triat aquesta fotografia on surto jo amb la meva àvia perquè es poden veure clarament els dos extrems, la joventut i la vellesa. Crec que aquesta fotografia representa molt bé la qüestió plantejada, ja que jo a causa de la meva poca experiència en la vida no seria capaç de definir-la o explicar-la tan bé com ho faria la meva àvia la qual ha viscut molt més i considero que està més connectada amb la vida.  

 

111. És realment el nostre entorn el que ens marca la felicitat?

Èric Puig Mor.

El què em pregunto forçadament en moltes ocasions es si sóc feliç. 

Mai aconsegueixo trobar una resposta coherent a aquests pensaments que se'm passen pel cap quan estic passant per un mal moment. És realment el nostre entorn el que ens marca la felicitat? Jo crec que en una part, sí.

Aquesta fotografía és un record de felicitat marcat en una imatge, quan estic amb els meus amics, tots aquests pensaments ni se'm passen pel cap. Que vol dir això realment? Són ells qui m'aporten la felicitat, o són una manera de disfrutar del temps sense pensar en els meus problemes quotidians?

Espero algún dia poder trobar la resposta definitiva a aquest dubte existencial, de moment, disfrutaré dels petits però, importants moments on sento la felicitat màxima.

110. Els hi "donem" la vida o els privem de la seva llibertat?

Bernat Jones Sanchez

He triat aquesta foto, ja que m'ha sorgit aquesta pregunta més d'una vegada, per una part els hi donem la vida, ja que els hi proporcionem un habitatge, menjar i amor però per l'altra banda són animals i en certa manera els obliguem a viure amb nosaltres.

109. I un cop hauré arribat al cim, seré feliç?

Júlia Alegre Bosch

Tan bon punt acabo l'examen, l'estrès es bescanvia per decepció. Llàgrimes vives s'obren pas. Em tapo la cara amb les mans.

A la tarda, tot igual de negre. M'arrauleixo sobre el llit i penso "Soc patètica". No fa gaire més d'un mes i mig que vaig començar batxillerat, i sé que no serà ni el primer ni l'últim cop que em senti així. Potser aquest camí, al cap i a la fi, no és el que em convé. No obstant, l'objectiu final sempre serà el mateix: escollir el lloc de treball. Un cop arribi en aquest punt de la meva vida, no sé si seré feliç. Potser el camí m'haurà cremat tant que no podré apreciar el que he assolit. És probable que no gaudeixi d'allò que farà que em guanyi el dret a viure, o potser tan sols allò que jo veig ara com el cim, no sigui la felicitat. Tanmateix, serà que els humans, tot i arribar a allò que es considera el nostre propòsit, no assolirem la felicitat? I si el cim no ens proporciona felicitat, perquè ens entestem tant a arribar-hi?

La foto escollida va ser una excursió a la muntanya. En el meu cas, el cansament i l'esforç va merèixer la pena. Les vistes des del cim eren dignes d'admirar i memorables, em van fer sentir feliç. Però no sempre culminar la fita produeix el mateix sentiment. Diuen que la felicitat és a la porta de la felicitat, i doncs, si el batxillerat, llindar de la universitat, ja ho és?La foscor posterior a l'examen, no ho sembla pas, de felicitat, però un cop s'ha obert el llum, afortunadament s'oblida, i fins i tot fa gràcia. Per esborrar la por que em podria fer haver arribat ja al cim, o que en arribar-hi pot ser que la felicitat ja no hi sigui, em convenço que durant la pujada, entre llàgrimes i somriures, també hi ha replans de felicitat. No val la pena arribar a ítaca si no es gaudeix del camí.

108. Si els humans paréssim de fer-nos preguntes, seríem capaços de seguir evolucionant?

Mireia Gómez

He decidit fer un dibuix en comptes de fer una foto ja que m'agrada més expressar-me així i ademés tinc la oportunitat d'explicar la meva idea més a la meva manera. En la imatge podem observar una figura humanoide alçant una torxa amb foc groc i aquest il·lumina una paret amb diferents símbols i representacions de natura i coneixements humans que envolten , entre tots, un símbol de pregunta al centre. Si ens hi fixem , podem veure que el foc de la torxa està connectat a la ment de l'humà, el que significa que les idees, pensaments i reflexions ens porten a veure més enllà a preguntar-nos coses, que, conseqüentment fan que obtinguem coneixements, així que anem evolucionant.He decidit que la torxa fos el que fes visualitzar els descobriments ja que el foc va ser el primer gran descobriment humà que ens va portar cap a un camí de recerca, ambició, descobriment i evolució com a espècie. De fet, a tothom en algun moment o altre se li haurà passat pel cap alguna pregunta o reflexió, i és que és natural i ens manté vius tan com la por o l'amor.

El que és curiós és pensar si algun dia arribarem a quedar-nos sense preguntes que fer, ja que les preguntes ens mouen per a treballar, descobrir i  saber, per exemple, actualment, encara que estiguem molt més avançats en coneixements i tecnologia seguim sense saber gairebé res, més encara, ens sorgeixen més preguntes que abans! També és interessant pensar que algunes de les preguntes que ens fèiem ja fa molt temps no tenen una resposta clara, per exemple: Que bé després de la mort? O Com va començar tot? En la meva opinió està bé no saber-ho tot, sempre tenir una mica de curiositat va bé per la ment i cos, ademés... la vida seria molt més avorrida! Però, si en algun moment de la nostra existència com a espècie ja no tenim més preguntes a fer... serem capaços de seguir evolucionant? Sincerament no ho sé, i com ja he dit, m'agrada que algunes preguntes es quedin sense resposta, et fa pensar i créixer. 

107. Qui em pot ajudar a prendre el camí de la meva vida?

Joan Rodoreda Pociello

He seleccionat aquesta fotografia en la qual hi apareixo dins d'un trampolí llarg que va a parar a una gran immensitat de muntanyes que representa el futur. 

La filosofia obrint la meva ment d'una forma crítica i explicant-me com és el món en el qual vivim m'ajudarà a elegir el llarg camí que he de fer a la vida. Estic segur que el camí no serà únic ni recte, hi haurà corbes i rectificacions, però amb el suport de la visió crítica i de l'aprenentatge de l'error, estic segur que arribaré allà on jo vulgui. Qui ens pot ensenyar més que nosaltres mateixos amb la nostra cerca constant?

106. Tot el que tenim al nostre voltant és tan real tal com ho pensem?

Marc Jové

Crec que aquesta foto pot definir molt fàcilment el que vull arribar a expressar, ja que és una pregunta molt complicada d'assimilar amb la foto.
És una pregunta que fa uns dies que estic pensant per cert comentari que va sorgir a classe.  

105. Per què, a mesura que ens fem grans, ens costa més entendre el significat de la felicitat?

Alba López 

He triat aquesta imatge perquè és clau per al missatge que vull transmetre. Penso que en ella podem observar clarament el concepte de felicitat. La felicitat sempre ha estat present en la filosofia. 

Tots i totes ens hem plantejat la qüestió, que és la felicitat? . En el meu punt de vista cada persona té una resposta , una definició de felicitat diferent. Aquí, a la meva pregunta, conforme ens anem fent grans ens plantegem molt més la pregunta de si som realment feliços, de si ens agrada la nostra vida, el nostre treball, de si realment s'ha complert el desig o el concepte que tenim de la felicitat?. Sincerament, el major problema que observo i conec, és el de no arribar a la meta o objectiu establert, és a dir, en no aconseguir aquell treball que et feia sentir pler i agust, en no tenir la casa dels teus somnis… 

Personalment, aquest assumpte m'afecta massa, ja qué penso que la felicitat la tenim a moments i em crea frustració. Encara així, crec que en el meu cas, hauria d'augmentar el experimentar d'una forma més real, més creïble. La felicitat és una predisposició per encarar la teva vida, s'ha d'entrenar i treballar per trobar realment quina és la teva recerca de felicitat.

104. Fins a quin punt la nova generació som esclaus o depenem de la tecnologia ?

Txenejer

El que m'ha motivat a fer aquesta foto ha estat la dependència que tenim l'espècie humana en general amb la tecnologia.

L'altre dia em vaig ficar a pensar en quines diferències hi ha en la manera de actuar entre el meu pare de cinquanta-tres anys i jo en determinades situacions en les que necessites ajuda. Per exemple: acabes d'arribar a un poble desconegut per tu i estàs buscant el camp de fútbol. El meu pare preguntaria a algú aleatori del poble per indicacions de on és el camp, mentre que jo buscaria al GPS del meu mòbil on es situa el terreny de joc. I el mateix procediment amb moltes altres situacions. Em vaig adonar que en la gran majoria d'elles, jo depenia de que el mòbil funcionés o de que tingués bateria. En canvi, el meu pare es podia valdre per si mateix en gairebé totes les situacions.

103. La humanitat és dirigeix en direcció correcta o incorrecta?

Armand López Minguella 

L'arrel d'haver-me fet aquesta pregunta ha estat adonar-me'n que des de feia molts anys la humanitat no  vivía un any tan surrealista/atípic amb tot això del virus i de la pandèmia que ha fet que ens quedessim uns mesos confinats a casa, els que no ho hem estat, hem hagut d'aguantar sèries restriccions i a més, l'ús de la masacareta en tot moment a l'exterior. Llavors,desprès de reflexionar una estona, m'he fet la pregunta:ens dirigim en direcció correcta o en direcció incorrecta? 

Des d'un punt de vista ètic podem considerar que estem navegant en direcció ja que en comparació amb segles enrere, han disminuït molt les guerres i les morts prematures, s'ha instaurat la democràcia casi bé a tot el món i l'èsser humà és molt més intel.ligent en tots els aspectes.

Per altra banda,i des d'un punt de vista científic podem observar com en els últims anys la intel.ligència artificial ha progressat moltissim i a mi això em fa una mica de respecte. A més el medi ambient està cada cop deteriorant-se més i si no prenem mesures sèries el problema serà seriòs.

En conclusió, he triat aquesta pregunta ja que veient el panorama és molt interessant i també m'afecta el meu futur i el de tots/es.

102. Per què hi ha gent que creu que son superiors per discriminar algú o un col·lectiu quan tothom sap que moralment està malament?

Ona Roure

M'he fet aquesta pregunta perquè el tema de  la discriminació l'he conegut d'aprop per varia motius. Al rebre el missatge de la foto vaig decidir seguir amb la mateixa pregunta pero canviant una mica el significat. 

Vaig voler encarar la pregunta a una discriminació entre els grups adolescents especialment. Personalment jo vaig rebre discriminació a 1r de la Eso i no ho he parlat amb ningú aixi que aquest correu es una mica per desofegar-me pero ho utilitzo per dinar més sentit a la meva pregunta. Algun com també m'he sentit discriminada per formar part de la comunitat LGTBIQ.

Crec que discriminar algú pel simple fet de que no és com tu és imperdonable i això ho sap tothom, però tot i així la gent ho fa igual.

101. Si la mort és inevitable, quin valor té una vida? I en cas de tenir-ne, hi han vides més valuoses que d’altres?

Pau Vásquez Bertran

Un pardal mort, immòbil e indefens, en estat de descomposició, penjat de forma macabra i clarament antinatural del sostre del que sembla ser un laboratori. Una imatge realment escabrosa si hi penses bé. Però tot i així, a ningú li importa, és només un pardal després de tot, però bé que la cosa seria diferent en cas de ser un ésser humà.

Podem fer aquesta distinció entre humans i animals, al·legant que els humans són una espècie superior degut a l'intel·lecte, o qualsevol argument similar, però que passa si el que es comparen són dues vides humanes? També hi ha humans més intel·ligents que d'altres, o més forts o més valents. Fan aquestes característiques superiors que les seves vides tinguin més valor? O són els diners i el potencial de desenvolupament el que dona valor a l'individu?

El que vull dir amb tot això és que sigui quina sigui la resposta correcta donarà igual, ja que independentment del valor d'alguna criatura, ja sigui objectiu o subjectiu, aquesta està condemnada a acabar de la mateixa manera que la resta: convertida en pols (o això és el que vaig pensar al prendre aquesta fotografia ara ja fa quasi 2 anys en un curset de dissecció veterinària a la UdL).

I és que tu no li dones temps al temps, sinó que el temps és qui te'l pren a tu.

100. Hi ha límits a la creativitat humana?

Luca Formento

He decidit triar aquesta imatge sobre aquest gratacels perquè em fa refelxionar sobre com l'ésser humà pot arribar a tenir idees i pensaments tant creatius i, després, executar-les amb èxit. 

M'he formulat aquesta pregunta mentres mirava una pel·lícula sobre una subtancia que permitia accedir al 100% de la funcionament cerebral.

El problema filosòfic darrere aquesta pregunta és el fet i la precupació de que algun dia, aquesta cretivitat arribi a un cert limit i, conseqüentment, deixem de tenir idees creatives ja que potser totes hauran estat executades.  

99. Distingim el que és real o tan sols pensem que ho fem?

Ainhoa Blázquez

El detonant per a fer-me aquesta pregunta va estar una classe de filosofia, la lliçó tractava de com era la realitat i jo molt intrigada em vaig passar tot el dia fent-me preguntes com; "la meva realitat és la mateixa que la dels meus companys" o "i si la realitat realment no és lineal, aquesta pot estar distorsionada i és molt més enrevessada del que pensem". Des d'aquell moment vaig començar a plantejar-m'ho. He triat aquesta imatge, ja que crec que es veu bastant bé la idea que tinc jo sobre la realitat.  El que percebem no és verdaderament real i la realitat és desordenada, no té un verdader sentit o motiu, tan sols és la que és.

98. Totes les persones veiem les coses de la mateixa manera?

Maria Vilanova Ferrer

Principalment he triat aquesta imatge perquè per mi reflectia bastant bé la pregunta qüestionada. Aquesta fotografia la vaig fer en una cova durant el meu viatge a Lanzarote, durant el recorregut a traves d'aquesta ens van portar fins el lloc que es veu en l'il·lustració, allà ens van preguntar que veiem allà, uns van respondre que observaven un llac, d'altres van dir que era un precipici i una de les altres respostes va ser que era un mirall, al final va resultar ser un llac que tenia l'aigua tant cristal·lina que reflexava el sostre.

L'he triada perquè aquesta es la pregunta que he pensat quan he recordat tota la historia i perquè depenent de qui miri la imatge veurà una cosa o una altra. En resum tot això em fa preguntar-me el tema esmentat.

97. Si la llibertat és simplement poder fer el que vols, els animals son més lliures que els humans?

Jaume López

Realment amb tot el que està passant amb el coronavirus he començat a apreciar la importància que té la llibertat a les nostres vides, i com sempre es diu quan perds algò important és quan realment ho valores. Arrel d'això em va portar a pensar que de mentres nosaltres estàvem en confinament total, els animals van començar a aparèixer per la ciutat, això significava que de forma indirecta ells estaven tenint el dret a fer una cosa que nosaltres no podíem. Recordant tot això comentat anteriorment ho vaig lligar tot i va surtir: Els animals son més lliures que els humans? Si la llibertat és simplement poder fer el que vols.

96. Existeix realment l'aleatorietat en la naturalesa?

Pol Masip

He escollit aquesta pregunta i aquesta imatge perquè ho considero un tema bastant interessant i que sempre m'he preguntat. He fotografiat una fulla perquè fixant-nos en detall aquesta conté un "dibuix". Aquest podria representar la suposada aleatorietat de la naturalesa o pel contrari la combinació de factors que han donat a aquest resultat.

95. Ens mostrem com som realment o només mostrem el que volem que es vegi?

Carlota Coit Velasco

Amb aquesta foto vull representar la societat en la seva diversitat i la relació entre els individus.

Cada pedra simbolitza a una persona, cap d'elles és igual en cap aspecte: color, forma, mida, textura o composició.

Hi ha una part en la imatge on es veu l'aspecte de totes les pedres ben definides i l'altra part on hi ha un element que és l'aigua que oculta d'una manera difusa com són les pedres.

El problema filosòfic es genera quan trasllado aquest concepte a la realitat de la nostra societat, en la qual conviuen moltes persones que individualment, són completament diferents, però a causa de les seves circumstàncies, com per exemple: la seva raça, religió, orientació sexual o altres, condicionen la seva realitat. Per tant, cada individu amaga el que pot complicar la seva convivència dins de la societat.

Aquest assumpte m'afecta si traslladem aquesta imatge a la meva classe, que considero que és un petit exemple de la societat, en la qual convivim trenta persones completament diferents amb gustos i realitats diverses. La part on les pedres es veuen clarament, és la part idealista, en la qual ens mostrem tal com som, l'altra part és la realista, on es veuen les pedres translúcides en la que cada alumne ocultaria, sota l'element aigua, part de la realitat per no sentir-se exclòs o simplement per no tenir problemes.

Finalment, les persones segueixen sent sempre les mateixes, però a vegades ocultem la nostra realitat per no tenir conflictes ni donar explicacions a ningú.

Aquesta fotografia és la que m'ha vingut al cap quan pensava la pregunta filosòfica que escolliria per aquest treball. Recordo perfectament el moment en què la vaig fer perquè em va agradar molt estèticament, encara que ha sigut el contrast dels elements que han fet que l'escollís definitivament.

94. Està tothom capacitat per filosofar?

 

Laia Martínez

Fa uns quants anys que em vaig començar a interessar per la filosofia i, quan més aprenc sobre ella més em pregunto si tothom està capacitat per posar-la en pràctica. Tot i que molta gent no estigui d’acord, saber filosofar és molt més difícil del que sembla i això em fa qüestionar-me que potser no tothom pot arribar a fer-ho. Molts cops m’he trobat a gent que em diu que la filosofia no serveix per a res o que és una gran pèrdua de temps, jo em pregunto si aquestes persones (sense saber-ho i potser sense voler-ho) han filosofat algun cop o si potser mai ho arribaran a fer per culpa de la seva negació cap a aquesta. 

He triat aquesta imatge perquè en ella sortim la meva àvia i jo. Dos persones amb una gran diferència d’edat, amb una experiència de la vida totalment diferent i amb personalitats bastant oposades. La meva àvia no ha tingut la sort que jo he tingut d’anar a l’escola, i el coneixement que té sobre la filosofia és molt bàsic. Tot això em fa pensar si totes dues, persones totalment diferents, tenim la capacitat de filosofar.

93. Som tan lliures com pensem a l'hora de prendre decisions?

Maria Fasheh Fuentes

Aquesta pregunta m'ha sorgit ara, ja que estic vivint un moment de molts canvis en la meva vida en el qual he de prendre les decisions que probablement definiran el meu futur. Però a l'hora de fer-ho m'he adonat de que realment no soc tan lliure com penso, és a dir, darrera de cada decisió hi ha milers de factors que m'influeixen i em porten a fer les coses d'una manera determinada. És més, estic segura de que si fos per mi i no estigués influenciada per res, ara mateix no estaria on estic ni seria com soc. He arribat a la conclusió de que la societat ens imposa tants prejudicis sobre absolutament qualsevol cosa que d'alguna manera ens tanca i limita a l'hora de provar o qüestionar-nos les coses. És per això que he escollit aquesta imatge, el forat de la roca representa la llibertat que aspirem o creiem tenir, però els factors externs fan que ens tanquem en una ''realitat limitada'', la qual està representada pel petit cercle de llum del terra, que tan sols és el reflex d'allò que mai arribarem a aconseguir.

92. Un cop mori, quant de temps duraré en el record? I un cop acabi en l’oblit, serà com si no hagués existit mai?

Blau Ibarz Iglesias

La mort, aquella gran incertesa que ens acompanya sempre a tots, és una de les grans preocupacions que tenim els humans, el no saber què passarà quan arribi a nosaltres ens remou per dins. 

Després de la mort d'un parent llunyà, fa un mes,  el que significa la mort i el que passa després d'ella estava molt present dins meu i va donar lloc a qüestionar-me  quant de temps perdurem als records un cop morts? I si en algun moment aquesta memòria s'acaba serà com si no haguéssim existit mai perquè ja no hi haurà cap presencia nostra al món?

La fotografia que he triat seria una representació d'aquest moment en què el nostre record està desapareixent. La imatge que s'està cremant simbolitza la memòria que tenim de les persones que ja no hi són i el fet que s'estigui cremant significa que poc a poc queda menys d'aquesta persona. Però pot realment el pas per la terra d'una persona desaparèixer totalment? 

91. La llibertat total existeix? O tots som esclaus de tots?

Mireia Ibarz Iglesias

La llibertat consisteix en elegir les teves pròpies decisions sense dependre dels altres i n'hi de cap altra causa externa, viure sense prohibicions i poder escollir les nostres pròpies accions. Però si ens parem a pensar veurem que ningú és lliure del tot. Per exemple: Com formem les nostres opinions? Les formem a partir de tots els inputs que ens entren de fora, com ara: la televisió, els anuncis, els amics, els familiars,... En realitat totes aquestes opinions no són nostres sinó són idees que altra gent exposa i les fem nostres.

Aquests dies, veient la situació que estem vivint m'ha fet reflexionar que potser tots som esclaus de tots, per això he decidit fer aquesta fotografia ja que crec que representa molt bé que és el que vull transmetre i és que tots estem lligats de mans amb les mateixes cadenes.

90. La vida de tots val per igual?

David Marfil

He escollit aquesta pregunta perquè  els assassinats islamistes d'avui a Niça m'han fet reflexionar.

Es podria analitzar si per salvar la vida de 5 persones amb el preu del sacrifici d'una de sola és èticament justificable, però seria molt complicat i llarg. Moralment dependria de cada cultura i el context històric. Es considerava la pesta negra com un fenomen sobrenatural, per tant si una família la contreia, significava que ells, pel que fos que havien fet, mereixien morir i havien de morir aïllats, per salvar la família veïna en la que no s'havia donat cap símptoma de pesta bubònica.

He escollit aquesta fotografia per què de vegades en els escacs se sacrifiquen peons per poder conservar el poder d'un alfil o d'una torre per arribar a guanyar la partida. Més valen tres o quatre peons morts abans que es mati una torre o la reina, perquè en estratègia tindran més valor. Però els peons no compten? No són morts? Es justifica la seva mort per a que després la reina en combinació amb la torre guanyi la partida? I si un d'aquests peons té alguna cosa important a dir?

89. Sóc la mateixa ara que abans?

Júlia Torres Riu

Jo he escollit aquesta imatge, ja que al veure els arbres amb les fulles vermelles pel carrer, em va fer pensar que ara estan canviant. I això em va portar a reflexionar sobre el fet de si després d'aquest canvi, seguirien sent els mateixos arbres. D'aquí és d'on ve la pregunta.

Els arbres primerament eren llavors, que al ser plantades van anar creixent i desenvolupant-se. Ara, ja han crescut, però encara així amb el canvi d'estacions, segueixen canviant. Les fulles neixen verdes, després es tornen vermelles, s'assequen i cauen. I alguna cosa molt semblant ens passa a les persones. Anem creixent i anem canviant, tant físicament com interiorment, però això ens fa ser diferents persones? I a l'arbre el fa ser diferent?  Així doncs, què defineix una cosa o una persona? Amb el temps, deixaré de ser qui sóc ara? Em diré Júlia, però potser seré una altra persona, diferent de com sóc en aquest moment.

88. Perquè l'opinió dels altres ens influeix tant a l'hora d'actuar?

Blau Duran

Moltes vegades, actuem segons com creiem que a la gent li agradarà més, mostrem una aparença que no es la nostra. Deixem de ser com som, de pensar, de fer... per agradar als altres, i tot per la por de ser jutjats. Creem un personatge amb un caràcter i una personalitat per encaixar bé als estereotips que presenta la societat. Ocultem qui som, els nostres sentiments, les emocions, els nostres gustos i modifiquem la nostra opinió.

La fotografia representa la confusió i tristesa entre qui realment som i el que mostrem. Significa, la cara oculta que ens impedeix exhibir com som, a causa de les inseguretats i els complexes que tenim i que no ens deixen sortir de la nostra zona de confort. Però a vegades sobrepassar la línia ajuda a valorar-te i a confiar amb tu mateix sense importar l'opinió dels tercers. 

87. Està el nostre futur predestinat?

David Cardona.

He triat aquesta foto, perquè, desde ben petits sempre ens han explicat que cadascú de nosaltres té una parella predestinada o una mitja taronja, i que no podrem sentir-nos complerts o feliços fins que la trobem. Sobre això, vull que la gent comenci a reflexionar. Perquè, si es cert que el nostre futur està predestinat, per què no ens quedem sentats tan sols esperant a que aquest amor ideal arribi. I com és de esperar, aquesta idea no és per a res real i pensó que ja es hora de deixar de creure en aquest mite i començar a centrar-nos en el ara i el avui. Sobretot no esperar que les coses vinguin a nosaltres sinó anar-les a buscar. 

86. Estan moralment legitimats els nostres governants?

Oriol Viñes Botargues

El que m'ha motivat a l'hora d'elaborar aquesta imatge és l'injustícia i la contradicció d'alguns polítics, els quals incompleixen les lleis que ells mateixos imposen. El problema filosòfic que il·lustra és fins a quin punt el poder corromp. Jo crec que m'afecta, ja que com a ciutadà em sembla que aquesta falta d'ètica en els nostres governants, pot resultar en una mala administració dels impostos i a més a més a unes lleis fetes a mida per beneficiar a aquests.

85. Per què temer a la mort si no sabem el que ens depara?

Paula Lema

La mort, tan temuda per tots i maleïda per uns altres, la odiem i no volem que arribi però perquè associar-ho amb algo dolent si ni tan sols sabem el que és.

Els científics diuen que el nostre cos es desintegra però que passa amb la nostra ànima, on va? Com el Vitalisme creia tenim un impuls vital que no segueix les lleis fisicoquímiques generals, per tant, i si la vida comença després de la mort, i si llavors és quan realment començem a viure?

He triat aquesta imatge perquè precisament el que em transmet es pau i serenitat  algo que no solem associar amb la mort però perquè no començar a tenir aquesta visió sobre ella, si no sabem el què passarà perquè veur-ho com algo dolent.

84. De què ens amaguem?

Aleix Ibars. 

M'ha motivat que cada dia veig anuncis als mitjans de comunicació sobre la indústria de la cosmètica i m'he preguntat realment per quin motiu tenen aquest èxit.  Avui en dia, aquests productes estan molt popularitzats perquè la societat busca la perfecció i per això intentar dissimular les seves debilitats, inseguretats i imperfeccions, mentre també es busca projectar la millor versió d'un mateix. Planteja una societat que vol protegir-se i no mostrar-se realment com és per sentir-se més protegida. Per mi el maquillatge només mostra en petita escala el que passa a la humanitat, on la majoria de persones passen la seva vida amagant-se del que són.

83. Distingim el que és real o tan sols pensem que ho fem?

Ainhoa Blázquez

El detonant per a fer-me aquesta pregunta va estar una classe de filosofia, la lliçó tractava de com era la realitat i jo molt intrigada em vaig passar tot el dia fent-me preguntes com; "la meva realitat és la mateixa que la dels meus companys" o "i si la realitat realment no és lineal, aquesta pot estar distorsionada i és molt més enrevessada del que pensem". Des d'aquell moment vaig començar a plantejar-m'ho. He triat aquesta imatge, ja que crec que es veu bastant bé la idea que tinc jo sobre la realitat.  El que percebem no és verdaderament real i la realitat és desordenada, no té un verdader sentit o motiu, tan sols és la que és.