Mar Solans Arbonés.
Ara mateix, no estic passant una de les millors etapes de la meva vida en quant a les meves emocions i a la meva manera de veure la vida. Sé que no hi ha cap factor del meu entorn que em faci sentir així. Sé que el problema sóc jo. Ho defineixo com el traç de les constants vitals, primer amunt i després avall. Moments d'eufòria i alegria, però tot el que puja, baixa. Tot i així, no ho veig com un fet negatiu, al contrari, ho valoro. Valoro poder experimentar moments no tan bons per poder apreciar com de bé s'està quan s'està bé. No obstant, no sé si el contrari seria possible. És a dir, hi ha algú que realment pugui viure el cent per cent del temps damunt de l'ona? Posem el cas que això fos possible, sabrien, aquestes persones, que estan vivint la vida a dalt de tot? No havent viscut mai d'altra manera, com se n'adonarien?
Jo sóc una persona que li encanta viatjar. Si em pregunten per a què estalvio, sempre responc que per a poder viatjar, encara que no sàpigui ni on, ni quan, ni si sola o acompanyada. A cada viatge que faig, trobo fonts d'inspiració i molts cops queden reflectits en fotografies. En aquest cas no em va fer falta anar gaire lluny per trobar-la. Per mi, aquesta fotografia està dividida en dos. Una meitat expressa el dolor i l'altra meitat la bona vida, on ni ens adonem del que tenim fins que experimentem l'altra part, cosa que, per sort, molts de nosaltres no arribarem a fer.
A més a més, hi identifico un tercer element. És aquell que deixa de mirar cap al plaer i, per un moment, s'adona que el dolor també existeix i prova de utilitzar un moment del seu temps, que li resultarà un instant insignificant, per ajudar a l'altra part. Són aquests els motius pels quals he enllaçat aquesta fotografia amb la meva pregunta.
