En favor de les matèries de filosofia

jueves, 26 de noviembre de 2020

124. Cadascú veu la seva realitat per la mateixa finestra o cadascu té la seva propia?


 Nicolás Alonso

He triat aquesta imatge perquè il·lustra la pregunta que he plantejat en el sentit que podem veure una finestra la qual representa que el que jo vec es la meva pròpia versió de la realitat i que si algú altre s'aboca a la finestra veurà una cosa diferent del que jo vec. Això té un efecte en mi perquè crec que que aquestes "finestres" que fan que cadascú tingui una visió pròpia de la realitat també creen una diversitat d'opinió que fa que el món tiri endavant, és a dir, sense aquestes visions diferents de la realitat tothom pensaria igual i per tant hi hauria injustícies que ningú canviaria pel fet de que ningú les veuria com a tals.







123. Com sabem si el que veiem és real?


Marc Llurdés Viera

He escollit aquesta imatge ja que ens mostra el que nosaltres veiem/percebem amb els nostres ulls, i la qüestió que plantejo es si realment això que veiem amb els nostres ulls es real,  ja que al cap i a la fi totes aquestes imatges acaben sent rajos de llum que reboten contra objectes i  entren per la còrnia fins arribar al cervell. 
Crec que l'ésser humà té una visió molt simplista i senzilla de tot allò que l'envolta, ja que a vegades pot veure una cosa i no saber si es real o ficticia.



martes, 3 de noviembre de 2020

122. Som com volem ser o com volen que siguem?

Nayla Pérez Alonso

L'imatge que he triat l'he fet jo mateixa i he triat aquesta representació perquè crec que es la que millor representa el que vull expressar, i es que, nosaltres ens pensem que som nosaltres mateixos, però la realitat es que no sabem si aquesta afirmació es certa, ja que en el día día a tot arreu hi han missatges subliminals com ara als anuncis de la televisió, a les revistes, anuncis com "Pierde esos kilitos de más y serás irresistible", "Los pantalones campana vuelven a estar de moda, deja de lado los tejanos ajustados!" i fins i tot a classe o al treball. I així podría seguir durant molta estona.
He triat aquesta fotografía i aquesta pregunta perquè, a nivell personal, vaig passar una època molt dolenta en la qual no sabía qui era, i em pensava que era jo mateixa i que prenía totes les decisións tota sola, però em vaig acabar adonant de que la realitat és que no es així, que em comportava de X manera i em vestía de X forma per agradar als altres, per "encaixar". I la realitat és que hem de ser qui som.


domingo, 1 de noviembre de 2020

121. En quin tipus de persona ens convertim quan mentim?


Pia Caba

Jo m'he decantat per aquesta pregunta filosòfica i aquesta fotografia perquè considero que
és una bona pregunta, una pregunta la qual jo m'he plantejat mil i una vegades i mai acabo
tenint una resposta concreta en aquesta. Quan aquesta pregunta passa pel meu cap perquè
em trobo en situacions en les quals la pregunta és la base de tot, la meva resposta sempre
acaba sent diferent. No em considero mala persona però tampoc bona, però i si ho he fet
pel meu propi benefici i al mateix moment faig mal a algú o ho he fet per protegir a algú a
qui estimo...?
Que en penseu vosaltres?

sábado, 31 de octubre de 2020

120. Perquè hi ha classes socials?

 


Albert Isla

He escollit aquesta foto ja que on a simple vista es pot veure una gran diferència d’estabilitat econòmica. I la he associat amb aquesta pregunta, ja que crec que encaixa prefectament amb la foto  i és unes de les grans preguntes que ens fem. I amb aquesta pregunta podem treure diferents teories i raons que ens faran parlar.



119. Què és el que realment ens defineix com a individus?

 


Arnau Raidó

Aquesta és la meva fotofilosofia, simple però concreta pel que vull expressar. El que m’ha motivat més per triar aquesta imatge ha set que volia descobrir que és el que realment ens descriu com a persona, com a individu de la societat en la que vivim. En la imatge podem observar els dubtes que tenia sobre el que et defineix; són els diners, el teu carnet, els estudis que tens o potser una altra cosa el que diu com algú és?

Com he dit m’afecta perquè implica tenir un autoconeixement que a mi m’agradaria desenvolupar i, per això, vull descobrir que és el que realment ens representa.

118. L'ésser humà seria capaç de trobar la raó de la seva existència?



Nayara Barrabés Guimarães

He escollit aquesta imatge perquè fa més d'un any que vaig dibuixar aquesta noia quan vaig arribar a Espanya. Aquest dibuix representa un món de qüestions que vaig tenir sobre tot tipus de preguntes sobre la realitat. Quin és el propòsit de la meva existència? Què soc sense les persones que més estimo? Trobaré una resposta per a cada una de les meves grans preguntes? L'ésser humà arribaria a tenir la capacitat d'absorbir tota aquesta informació? Fem moltes preguntes filosòfiques sense adonar-nos. Però com l'ésser humà bregaria amb aquesta  informació? 

Els ulls tancats del dibuix tenen una connexió amb la reflexió i el qüestionament sobre nosaltres mateixos. Aquestes llàgrimes i aquestes esquerdes a la pell és refereix a la ment pertorbada quan busquem respostes per a les nostres grans preguntes i no trobem cap resposta concreta, la ment entra en conflicte a la nit fosca de l'ànima. Però quan finalment arriba el silenci, la ment s'il·lumina.
 
La ment és un instrument, com si fossi un llac que quan llences una pedra apareixen ones. Quan la ment està silenciosa (i no silenciada), ella es manté en pau naturalment. La ment es donara compte que no hi ha una resposta concreta, llavors fará més preguntes. Les respostes arriben amb el silenci, un exemple és quan fem meditació i rentem la nostra ment.

Potser que el propósit de la vida sigui comprendre-la, intentar muntar aquest trencaclosques.

117. Per a què vaig nèixer?

 

Alejandro Aguilera

Cada cop que em faig aquesta pregunta em genera incertesa, ja sigui en

un moment en que estic reflexionant o en una conversa amb els amics.

Aquest cop la pregunta ha tornat a sorgir mentre mirava fotos de quan

era petit. I, quan me la he formulat, no he sigut capaç de respondre-me-la,

ni aquesta vegada ni les anteriors. Això em neguiteja una mica ja que penso

que tothom en aquesta vida, d’alguna manera, tenim una essència diferent

que ens distingeix uns dels altes. Tothom té una espècie de missió a acomplir

i, encara que noto que tothom coneix la seva missió i sap com realitzar-la, jo

encara no sé quina és la meva. 

Em pregunto si mai esbrinaré la raó de la meva existència.  

116. Li tenim por a la mort o a no saber viure la vida?


Lucia Mendelsohn

Quan era més petita li tenia molta por a la mort i de vegades fins i tot em passa més estona

pensant en ella que en la vida que estava vivint.

A la quarentena hi vaig tornar a pensar però amb una perspectiva totalment diferent perquè

ara del que tinc por es de no saber viure la vida al màxim, de perdre el temps pensant en el

futur, estudiant o fent coses que no em fan feliç. Perquè mai saps quan moriràs o quan pot

passar qualsevol cosa i no puguis viure el que t'hagués agradat viure.
De tots aquests pensaments em va sorgir aquesta pregunta “li tenim por a la mort o a no

saber viure la vida”, és una pregunta complicada perquè la Lucia de sis anys et diria la mort

pero la de setze no sabria que respondre.


He escollit aquesta imatge perquè és de l’últim viatge que vaig fer fora d'Espanya i mostra

un moment de felicitat on només pensava en la vida i en el que estava vivint. I crec que

representa molt bé el missatge o el que vull arribar a fer reflexionar amb la meva pregunta.

115. Som feliços o ens fan ser feliços?



Gerard Fernández

La tria d'aquesta foto ve per el sentiment que ens pot arribar a provocar un somriure tan sincer com el que apareix en la imatge. El que busco amb aquesta fotografia és que ens preguntem la manera de com les persones alienes a nosaltres poden influir en la nostres felicitat, o, si simplement aquesta felicitat surt del nostre interior i de com percibim l'entorn, les energies i els sentiments de la demés gent. De com ens pot arribar a influir la actitud dels nostres amics i familiars. De si realment podem fer feliç a algú o si simplement el podem fer sentir bé i fer lo/la riure. En la meva opinió és un aspecte amb molta controversia ja que opino que les persones poden influir molt en el nostre estat d'anim, pero qui realment tria si som feliços o no, som nosaltres mateixos.




114. Estem segrestats en una ‘’xarxa’’? I de ser així podem saber si nosaltres mateixos ens segrestem?

Kleimus

El que em va promoure a plasmar aquest instant del temps en una fotografia va ser el concepte ''xarxa'', aquesta paraula engloba el concepte d'estar presos, com per exemple en la teologia es diu que ningú podrà comprar ni vendre si no té la marca de la bèstia (apocalipsis 13:16,17,18) també tenen una hipòtesi de què la bèstia i el seu número és internet, perquè fa vint anys un grup d'arqueòlegs van treballar en els marges del mar mort buscant indicis de les ciutats de Sodoma i Gomorra i van trobar vestigis sobre una antiga cultura semítica amb símbols identificables amb la lletra omega i si és trasllada la lletra omega a l'alfabet hebreu surt una lletra (''guau'') que podría definir-se com un sis o nou invertit i si després es tradueix al llatí, ens dóna una ''w'' pel qual alguns analistes afirmen que el número de la bèstia vol dir ''www'' és a dir world wide web, encara que tot això és molt important per persones creients, qualsevol persona arribara al punt en el que morira per tant tria el que pensis que és bo per tu si això et fa feliç. Per lo qual el problema filosòfic que planteja és la llibertat, tant socialment com religiosament. Personalment m'afecta perquè jo i quasi tothom anhelem la llibertat per poder arribar a ''tocar'' la plenitud.

113. On estan els límits?

Marc Fernandez

He triat aquesta fotografia per que m'és bastant inspiradora per dins de on estan els límits. Són un simple numero? Un delimitat espai? Temps? No ho sé a vegades miro a l'horitzo i penso que potser tot es infinit que no existeixen limitacions, el cel si de cas és un límit perquè sabem que més enllà hi ha coses pero no saps més enllà d'allò. Això significa que realment nosaltres mateixos en certa manera ens estem autolimitant o és el nostre propi cos el que ens posa limitacions. El problema filosòfic és que avegades no sabem quin es el límit de quelcom i això pot pasar de convertir-se en alguna cosa bona o en quelcom dolent. Llavors ens hauríem d'arriscar a comprovar-ho o quedar-nos amb lo bo sense saber si passar el limit serà dolent o no.

112. A mesura que ens fem grans ens apropem més a la vida o a la mort?

Albert Aránega


Estem acostumats a pensar que la vida és com una línia temporal on l'inici és el naixement i el final la mort i que per tant com més grans ens fem més a prop de la mort estem. És a dir, pensem que una persona gran o anciana està molt més a prop de la mort que una persona jove. Si més no, el que m'he plantejat en aquest exercici és si això hauria de ser així o al revés, és a dir que si una persona ha viscut molt, no està més a prop de la mort sinó de la vida, ja que aquesta persona té més experiència en la vida i està més connectada amb ella i per tant seria capaç de descriure-la o explicar-la millor.


He triat aquesta fotografia on surto jo amb la meva àvia perquè es poden veure clarament els dos extrems, la joventut i la vellesa. Crec que aquesta fotografia representa molt bé la qüestió plantejada, ja que jo a causa de la meva poca experiència en la vida no seria capaç de definir-la o explicar-la tan bé com ho faria la meva àvia la qual ha viscut molt més i considero que està més connectada amb la vida.  


 

111. És realment el nostre entorn el que ens marca la felicitat?





Èric Puig Mor.

El què em pregunto forçadament en moltes ocasions es si sóc feliç. 
Mai aconsegueixo trobar una resposta coherent a aquests pensaments que se'm passen pel cap quan estic passant per un mal moment. És realment el nostre entorn el que ens marca la felicitat? Jo crec que en una part, sí.
Aquesta fotografía és un record de felicitat marcat en una imatge, quan estic amb els meus amics, tots aquests pensaments ni se'm passen pel cap. Que vol dir això realment? Són ells qui m'aporten la felicitat, o són una manera de disfrutar del temps sense pensar en els meus problemes quotidians?
Espero algún dia poder trobar la resposta definitiva a aquest dubte existencial, de moment, disfrutaré dels petits però, importants moments on sento la felicitat màxima.






110. Els hi "donem" la vida o els privem de la seva llibertat?


Bernat Jones Sanchez

He triat aquesta foto, ja que m'ha sorgit aquesta pregunta més d'una vegada, per una part els hi donem la vida, ja que els hi proporcionem un habitatge, menjar i amor però per l'altra banda són animals i en certa manera els obliguem a viure amb nosaltres.

109. I un cop hauré arribat al cim, seré feliç?



Júlia Alegre Bosch

Tan bon punt acabo l'examen, l'estrès es bescanvia per decepció. Llàgrimes vives s'obren pas. Em tapo la cara amb les mans.

A la tarda, tot igual de negre. M'arrauleixo sobre el llit i penso "Soc patètica". No fa gaire més d'un mes i mig que vaig començar batxillerat, i sé que no serà ni el primer ni l'últim cop que em senti així. Potser aquest camí, al cap i a la fi, no és el que em convé. No obstant, l'objectiu final sempre serà el mateix: escollir el lloc de treball. Un cop arribi en aquest punt de la meva vida, no sé si seré feliç. Potser el camí m'haurà cremat tant que no podré apreciar el que he assolit. És probable que no gaudeixi d'allò que farà que em guanyi el dret a viure, o potser tan sols allò que jo veig ara com el cim, no sigui la felicitat. Tanmateix, serà que els humans, tot i arribar a allò que es considera el nostre propòsit, no assolirem la felicitat? I si el cim no ens proporciona felicitat, perquè ens entestem tant a arribar-hi?


La foto escollida va ser una excursió a la muntanya. En el meu cas, el cansament i l'esforç va merèixer la pena. Les vistes des del cim eren dignes d'admirar i memorables, em van fer sentir feliç. Però no sempre culminar la fita produeix el mateix sentiment. Diuen que la felicitat és a la porta de la felicitat, i doncs, si el batxillerat, llindar de la universitat, ja ho és?La foscor posterior a l'examen, no ho sembla pas, de felicitat, però un cop s'ha obert el llum, afortunadament s'oblida, i fins i tot fa gràcia. Per esborrar la por que em podria fer haver arribat ja al cim, o que en arribar-hi pot ser que la felicitat ja no hi sigui, em convenço que durant la pujada, entre llàgrimes i somriures, també hi ha replans de felicitat. No val la pena arribar a ítaca si no es gaudeix del camí.


108. Si els humans paréssim de fer-nos preguntes, seríem capaços de seguir evolucionant?


Mireia Gómez

He decidit fer un dibuix en comptes de fer una foto ja que m'agrada més expressar-me així i ademés tinc la oportunitat d'explicar la meva idea més a la meva manera. En la imatge podem observar una figura humanoide alçant una torxa amb foc groc i aquest il·lumina una paret amb diferents símbols i representacions de natura i coneixements humans que envolten , entre tots, un símbol de pregunta al centre. Si ens hi fixem , podem veure que el foc de la torxa està connectat a la ment de l'humà, el que significa que les idees, pensaments i reflexions ens porten a veure més enllà a preguntar-nos coses, que, conseqüentment fan que obtinguem coneixements, així que anem evolucionant.He decidit que la torxa fos el que fes visualitzar els descobriments ja que el foc va ser el primer gran descobriment humà que ens va portar cap a un camí de recerca, ambició, descobriment i evolució com a espècie. De fet, a tothom en algun moment o altre se li haurà passat pel cap alguna pregunta o reflexió, i és que és natural i ens manté vius tan com la por o l'amor.

El que és curiós és pensar si algun dia arribarem a quedar-nos sense preguntes que fer, ja que les preguntes ens mouen per a treballar, descobrir i  saber, per exemple, actualment, encara que estiguem molt més avançats en coneixements i tecnologia seguim sense saber gairebé res, més encara, ens sorgeixen més preguntes que abans! També és interessant pensar que algunes de les preguntes que ens fèiem ja fa molt temps no tenen una resposta clara, per exemple: Que bé després de la mort? O Com va començar tot? En la meva opinió està bé no saber-ho tot, sempre tenir una mica de curiositat va bé per la ment i cos, ademés... la vida seria molt més avorrida! Però, si en algun moment de la nostra existència com a espècie ja no tenim més preguntes a fer... serem capaços de seguir evolucionant? Sincerament no ho sé, i com ja he dit, m'agrada que algunes preguntes es quedin sense resposta, et fa pensar i créixer. 

107. Qui em pot ajudar a prendre el camí de la meva vida?

Joan Rodoreda Pociello

He seleccionat aquesta fotografia en la qual hi apareixo dins d'un trampolí llarg que va a parar a una gran immensitat de muntanyes que representa el futur. 

La filosofia obrint la meva ment d'una forma crítica i explicant-me com és el món en el qual vivim m'ajudarà a elegir el llarg camí que he de fer a la vida. Estic segur que el camí no serà únic ni recte, hi haurà corbes i rectificacions, però amb el suport de la visió crítica i de l'aprenentatge de l'error, estic segur que arribaré allà on jo vulgui. Qui ens pot ensenyar més que nosaltres mateixos amb la nostra cerca constant?


106. Tot el que tenim al nostre voltant és tan real tal com ho pensem?


Marc Jové

Crec que aquesta foto pot definir molt fàcilment el que vull arribar a expressar, ja que és una pregunta molt complicada d'assimilar amb la foto.
És una pregunta que fa uns dies que estic pensant per cert comentari que va sorgir a classe.  

105. Per què, a mesura que ens fem grans, ens costa més entendre el significat de la felicitat?



Alba López 


He triat aquesta imatge perquè és clau per al missatge que vull transmetre. Penso que en ella podem observar clarament el concepte de felicitat. La felicitat sempre ha estat present en la filosofia. 


Tots i totes ens hem plantejat la qüestió, que és la felicitat? . En el meu punt de vista cada persona té una resposta , una definició de felicitat diferent. Aquí, a la meva pregunta, conforme ens anem fent grans ens plantegem molt més la pregunta de si som realment feliços, de si ens agrada la nostra vida, el nostre treball, de si realment s'ha complert el desig o el concepte que tenim de la felicitat?. Sincerament, el major problema que observo i conec, és el de no arribar a la meta o objectiu establert, és a dir, en no aconseguir aquell treball que et feia sentir pler i agust, en no tenir la casa dels teus somnis… 

Personalment, aquest assumpte m'afecta massa, ja qué penso que la felicitat la tenim a moments i em crea frustració. Encara així, crec que en el meu cas, hauria d'augmentar el experimentar d'una forma més real, més creïble. La felicitat és una predisposició per encarar la teva vida, s'ha d'entrenar i treballar per trobar realment quina és la teva recerca de felicitat.