118. L'ésser humà seria capaç de trobar la raó de la seva existència?

Nayara Barrabés Guimarães

He escollit aquesta imatge perquè fa més d'un any que vaig dibuixar aquesta noia quan vaig arribar a Espanya. Aquest dibuix representa un món de qüestions que vaig tenir sobre tot tipus de preguntes sobre la realitat. Quin és el propòsit de la meva existència? Què soc sense les persones que més estimo? Trobaré una resposta per a cada una de les meves grans preguntes? L'ésser humà arribaria a tenir la capacitat d'absorbir tota aquesta informació? Fem moltes preguntes filosòfiques sense adonar-nos. Però com l'ésser humà bregaria amb aquesta  informació? 

Els ulls tancats del dibuix tenen una connexió amb la reflexió i el qüestionament sobre nosaltres mateixos. Aquestes llàgrimes i aquestes esquerdes a la pell és refereix a la ment pertorbada quan busquem respostes per a les nostres grans preguntes i no trobem cap resposta concreta, la ment entra en conflicte a la nit fosca de l'ànima. Però quan finalment arriba el silenci, la ment s'il·lumina.

 

La ment és un instrument, com si fossi un llac que quan llences una pedra apareixen ones. Quan la ment està silenciosa (i no silenciada), ella es manté en pau naturalment. La ment es donara compte que no hi ha una resposta concreta, llavors fará més preguntes. Les respostes arriben amb el silenci, un exemple és quan fem meditació i rentem la nostra ment.

Potser que el propósit de la vida sigui comprendre-la, intentar muntar aquest trencaclosques.

117. Per a què vaig nèixer?

 

Alejandro Aguilera

Cada cop que em faig aquesta pregunta em genera incertesa, ja sigui en

un moment en que estic reflexionant o en una conversa amb els amics.

Aquest cop la pregunta ha tornat a sorgir mentre mirava fotos de quan

era petit. I, quan me la he formulat, no he sigut capaç de respondre-me-la,

ni aquesta vegada ni les anteriors. Això em neguiteja una mica ja que penso

que tothom en aquesta vida, d’alguna manera, tenim una essència diferent

que ens distingeix uns dels altes. Tothom té una espècie de missió a acomplir

i, encara que noto que tothom coneix la seva missió i sap com realitzar-la, jo

encara no sé quina és la meva. 

Em pregunto si mai esbrinaré la raó de la meva existència.  

109. I un cop hauré arribat al cim, seré feliç?

Júlia Alegre Bosch

Tan bon punt acabo l'examen, l'estrès es bescanvia per decepció. Llàgrimes vives s'obren pas. Em tapo la cara amb les mans.

A la tarda, tot igual de negre. M'arrauleixo sobre el llit i penso "Soc patètica". No fa gaire més d'un mes i mig que vaig començar batxillerat, i sé que no serà ni el primer ni l'últim cop que em senti així. Potser aquest camí, al cap i a la fi, no és el que em convé. No obstant, l'objectiu final sempre serà el mateix: escollir el lloc de treball. Un cop arribi en aquest punt de la meva vida, no sé si seré feliç. Potser el camí m'haurà cremat tant que no podré apreciar el que he assolit. És probable que no gaudeixi d'allò que farà que em guanyi el dret a viure, o potser tan sols allò que jo veig ara com el cim, no sigui la felicitat. Tanmateix, serà que els humans, tot i arribar a allò que es considera el nostre propòsit, no assolirem la felicitat? I si el cim no ens proporciona felicitat, perquè ens entestem tant a arribar-hi?

La foto escollida va ser una excursió a la muntanya. En el meu cas, el cansament i l'esforç va merèixer la pena. Les vistes des del cim eren dignes d'admirar i memorables, em van fer sentir feliç. Però no sempre culminar la fita produeix el mateix sentiment. Diuen que la felicitat és a la porta de la felicitat, i doncs, si el batxillerat, llindar de la universitat, ja ho és?La foscor posterior a l'examen, no ho sembla pas, de felicitat, però un cop s'ha obert el llum, afortunadament s'oblida, i fins i tot fa gràcia. Per esborrar la por que em podria fer haver arribat ja al cim, o que en arribar-hi pot ser que la felicitat ja no hi sigui, em convenço que durant la pujada, entre llàgrimes i somriures, també hi ha replans de felicitat. No val la pena arribar a ítaca si no es gaudeix del camí.

107. Qui em pot ajudar a prendre el camí de la meva vida?

Joan Rodoreda Pociello

He seleccionat aquesta fotografia en la qual hi apareixo dins d'un trampolí llarg que va a parar a una gran immensitat de muntanyes que representa el futur. 

La filosofia obrint la meva ment d'una forma crítica i explicant-me com és el món en el qual vivim m'ajudarà a elegir el llarg camí que he de fer a la vida. Estic segur que el camí no serà únic ni recte, hi haurà corbes i rectificacions, però amb el suport de la visió crítica i de l'aprenentatge de l'error, estic segur que arribaré allà on jo vulgui. Qui ens pot ensenyar més que nosaltres mateixos amb la nostra cerca constant?

105. Per què, a mesura que ens fem grans, ens costa més entendre el significat de la felicitat?

Alba López 

He triat aquesta imatge perquè és clau per al missatge que vull transmetre. Penso que en ella podem observar clarament el concepte de felicitat. La felicitat sempre ha estat present en la filosofia. 

Tots i totes ens hem plantejat la qüestió, que és la felicitat? . En el meu punt de vista cada persona té una resposta , una definició de felicitat diferent. Aquí, a la meva pregunta, conforme ens anem fent grans ens plantegem molt més la pregunta de si som realment feliços, de si ens agrada la nostra vida, el nostre treball, de si realment s'ha complert el desig o el concepte que tenim de la felicitat?. Sincerament, el major problema que observo i conec, és el de no arribar a la meta o objectiu establert, és a dir, en no aconseguir aquell treball que et feia sentir pler i agust, en no tenir la casa dels teus somnis… 

Personalment, aquest assumpte m'afecta massa, ja qué penso que la felicitat la tenim a moments i em crea frustració. Encara així, crec que en el meu cas, hauria d'augmentar el experimentar d'una forma més real, més creïble. La felicitat és una predisposició per encarar la teva vida, s'ha d'entrenar i treballar per trobar realment quina és la teva recerca de felicitat.

73. Què ha envoltat aquesta pedra?

Oriol Català Vilalta

He triat aquesta foto, perquè sempre vaig a la muntanya,  i estic envoltat de pedres que em porten a preguntar-me força coses. En caminar pels corriols, desconnectat del món, tinc molta estona per reflexionar. Normalment, les preguntes giren entorn al temps que porten les pedres allí i tot el que les haurà envoltat un moment o altre. Només parar a pensar un moment la quantitat d'anys que tarda a formar-se una pedra i els que porta rondant per la terra, per totes les situacions que ha esdevingut ja m'emociona de poder-la contemplar i valorar.

I encara més, les persones que hauran vist aquella pedra, el camí que he agafat per trobar aquesta pedra, les qui la van posar en la fita que marca el camí vers el cim, i ves a saber si no serà la mateixa que veuran els meus fills quan tornem a pujar junts aquesta mateixa muntanya. Són tants el dubtes que hem presenta i tant difícils de resoldre, però sí puc imaginar-me algunes respostes.

I si algun dia resolgués aquestes preguntes com sabria que no són desbaratades. Imagino per un moment una tempesta molt forta, d'aquells dies que fa vent i pluja i t'ha agafat fora de casa, sempre t'enredortaràs d'aquell dia amb aquells forts vens, i la pedra allí  estarà, immòbil. I la neu la cobrirà i tornarà a ser allà fins que el sol fongui la neu i torni a marcar el camí d'uns altres excursionistes que la tornaran a contemplar i potser es preguntaran, què hi fa aquí aquesta pedra?

69. Que penses fer amb la única vida que tens?

Ares Usall Vila

He triat aquesta imatge perquè em recorda un moment de felicitat i també un moment on tanquem una etapa i on ens hem de plantejar la pregunta de que volem fer, tant en l'àmbit d'estudi com en l'àmbit personal. Aquesta imatge també em fa recordar que la vida és només un instant, és només una i l'hem d'aprofitar.

58. De veritat, la vida és tan curta com un sospir?

Adriana López

Ja estem acostumats a sentir que la vida és un obrir i tancar d'ulls, que és molt curta, que la hem de disfrutar. Però de veritat això és cert?Quan hem paro a pensar i veig la meva vida, les coses que he arribat a fer i tot el que he aconseguit, penso que no és res comparat amb tot el que em queda. És cert que ara mateix estem a l'edad de provar coses noves, en la que ens creiem els reis del món i que aquesta passa molt depressa. Però no m'agrada pensar que el temps pasa ràpid, prefereixo disfrutar del que faig en el moment que ho faig.

He triat aquesta foto perque en ella es veu reflexat el pas del temps. En ella podem veure un roure enorme i corbat, aquest és el roble milenari d'Urdax, un roble que té milers d'anys i encara continua creixent. El pas del temps l'afecta, però ell continua creixent i vivint. Ell ha vist un munt de canvis al seu voltant. De fet és ell qui més coses ha vist, i segurament no sap quants anys viurà més, però ell els disfruta i viu com pot. La seva vida ha sigut, està sent i serà llarga, però ell la disfruta sense pensar en el demà.

Jo vull ser com el roure, està veient la seva vida passar i la està disfrutant com ell sap, sense importar-li el demà.