118. L'ésser humà seria capaç de trobar la raó de la seva existència?

Nayara Barrabés Guimarães

He escollit aquesta imatge perquè fa més d'un any que vaig dibuixar aquesta noia quan vaig arribar a Espanya. Aquest dibuix representa un món de qüestions que vaig tenir sobre tot tipus de preguntes sobre la realitat. Quin és el propòsit de la meva existència? Què soc sense les persones que més estimo? Trobaré una resposta per a cada una de les meves grans preguntes? L'ésser humà arribaria a tenir la capacitat d'absorbir tota aquesta informació? Fem moltes preguntes filosòfiques sense adonar-nos. Però com l'ésser humà bregaria amb aquesta  informació? 

Els ulls tancats del dibuix tenen una connexió amb la reflexió i el qüestionament sobre nosaltres mateixos. Aquestes llàgrimes i aquestes esquerdes a la pell és refereix a la ment pertorbada quan busquem respostes per a les nostres grans preguntes i no trobem cap resposta concreta, la ment entra en conflicte a la nit fosca de l'ànima. Però quan finalment arriba el silenci, la ment s'il·lumina.

 

La ment és un instrument, com si fossi un llac que quan llences una pedra apareixen ones. Quan la ment està silenciosa (i no silenciada), ella es manté en pau naturalment. La ment es donara compte que no hi ha una resposta concreta, llavors fará més preguntes. Les respostes arriben amb el silenci, un exemple és quan fem meditació i rentem la nostra ment.

Potser que el propósit de la vida sigui comprendre-la, intentar muntar aquest trencaclosques.

111. És realment el nostre entorn el que ens marca la felicitat?

Èric Puig Mor.

El què em pregunto forçadament en moltes ocasions es si sóc feliç. 

Mai aconsegueixo trobar una resposta coherent a aquests pensaments que se'm passen pel cap quan estic passant per un mal moment. És realment el nostre entorn el que ens marca la felicitat? Jo crec que en una part, sí.

Aquesta fotografía és un record de felicitat marcat en una imatge, quan estic amb els meus amics, tots aquests pensaments ni se'm passen pel cap. Que vol dir això realment? Són ells qui m'aporten la felicitat, o són una manera de disfrutar del temps sense pensar en els meus problemes quotidians?

Espero algún dia poder trobar la resposta definitiva a aquest dubte existencial, de moment, disfrutaré dels petits però, importants moments on sento la felicitat màxima.

73. Què ha envoltat aquesta pedra?

Oriol Català Vilalta

He triat aquesta foto, perquè sempre vaig a la muntanya,  i estic envoltat de pedres que em porten a preguntar-me força coses. En caminar pels corriols, desconnectat del món, tinc molta estona per reflexionar. Normalment, les preguntes giren entorn al temps que porten les pedres allí i tot el que les haurà envoltat un moment o altre. Només parar a pensar un moment la quantitat d'anys que tarda a formar-se una pedra i els que porta rondant per la terra, per totes les situacions que ha esdevingut ja m'emociona de poder-la contemplar i valorar.

I encara més, les persones que hauran vist aquella pedra, el camí que he agafat per trobar aquesta pedra, les qui la van posar en la fita que marca el camí vers el cim, i ves a saber si no serà la mateixa que veuran els meus fills quan tornem a pujar junts aquesta mateixa muntanya. Són tants el dubtes que hem presenta i tant difícils de resoldre, però sí puc imaginar-me algunes respostes.

I si algun dia resolgués aquestes preguntes com sabria que no són desbaratades. Imagino per un moment una tempesta molt forta, d'aquells dies que fa vent i pluja i t'ha agafat fora de casa, sempre t'enredortaràs d'aquell dia amb aquells forts vens, i la pedra allí  estarà, immòbil. I la neu la cobrirà i tornarà a ser allà fins que el sol fongui la neu i torni a marcar el camí d'uns altres excursionistes que la tornaran a contemplar i potser es preguntaran, què hi fa aquí aquesta pedra?