116. Li tenim por a la mort o a no saber viure la vida?

Lucia Mendelsohn

Quan era més petita li tenia molta por a la mort i de vegades fins i tot em passa més estona

pensant en ella que en la vida que estava vivint.

A la quarentena hi vaig tornar a pensar però amb una perspectiva totalment diferent perquè

ara del que tinc por es de no saber viure la vida al màxim, de perdre el temps pensant en el

futur, estudiant o fent coses que no em fan feliç. Perquè mai saps quan moriràs o quan pot

passar qualsevol cosa i no puguis viure el que t'hagués agradat viure.
De tots aquests pensaments em va sorgir aquesta pregunta “li tenim por a la mort o a no

saber viure la vida”, és una pregunta complicada perquè la Lucia de sis anys et diria la mort

pero la de setze no sabria que respondre.

He escollit aquesta imatge perquè és de l’últim viatge que vaig fer fora d'Espanya i mostra

un moment de felicitat on només pensava en la vida i en el que estava vivint. I crec que

representa molt bé el missatge o el que vull arribar a fer reflexionar amb la meva pregunta.

112. A mesura que ens fem grans ens apropem més a la vida o a la mort?

Albert Aránega

Estem acostumats a pensar que la vida és com una línia temporal on l'inici és el naixement i el final la mort i que per tant com més grans ens fem més a prop de la mort estem. És a dir, pensem que una persona gran o anciana està molt més a prop de la mort que una persona jove. Si més no, el que m'he plantejat en aquest exercici és si això hauria de ser així o al revés, és a dir que si una persona ha viscut molt, no està més a prop de la mort sinó de la vida, ja que aquesta persona té més experiència en la vida i està més connectada amb ella i per tant seria capaç de descriure-la o explicar-la millor.

He triat aquesta fotografia on surto jo amb la meva àvia perquè es poden veure clarament els dos extrems, la joventut i la vellesa. Crec que aquesta fotografia representa molt bé la qüestió plantejada, ja que jo a causa de la meva poca experiència en la vida no seria capaç de definir-la o explicar-la tan bé com ho faria la meva àvia la qual ha viscut molt més i considero que està més connectada amb la vida.  

 

111. És realment el nostre entorn el que ens marca la felicitat?

Èric Puig Mor.

El què em pregunto forçadament en moltes ocasions es si sóc feliç. 

Mai aconsegueixo trobar una resposta coherent a aquests pensaments que se'm passen pel cap quan estic passant per un mal moment. És realment el nostre entorn el que ens marca la felicitat? Jo crec que en una part, sí.

Aquesta fotografía és un record de felicitat marcat en una imatge, quan estic amb els meus amics, tots aquests pensaments ni se'm passen pel cap. Que vol dir això realment? Són ells qui m'aporten la felicitat, o són una manera de disfrutar del temps sense pensar en els meus problemes quotidians?

Espero algún dia poder trobar la resposta definitiva a aquest dubte existencial, de moment, disfrutaré dels petits però, importants moments on sento la felicitat màxima.

107. Qui em pot ajudar a prendre el camí de la meva vida?

Joan Rodoreda Pociello

He seleccionat aquesta fotografia en la qual hi apareixo dins d'un trampolí llarg que va a parar a una gran immensitat de muntanyes que representa el futur. 

La filosofia obrint la meva ment d'una forma crítica i explicant-me com és el món en el qual vivim m'ajudarà a elegir el llarg camí que he de fer a la vida. Estic segur que el camí no serà únic ni recte, hi haurà corbes i rectificacions, però amb el suport de la visió crítica i de l'aprenentatge de l'error, estic segur que arribaré allà on jo vulgui. Qui ens pot ensenyar més que nosaltres mateixos amb la nostra cerca constant?

101. Si la mort és inevitable, quin valor té una vida? I en cas de tenir-ne, hi han vides més valuoses que d’altres?

Pau Vásquez Bertran

Un pardal mort, immòbil e indefens, en estat de descomposició, penjat de forma macabra i clarament antinatural del sostre del que sembla ser un laboratori. Una imatge realment escabrosa si hi penses bé. Però tot i així, a ningú li importa, és només un pardal després de tot, però bé que la cosa seria diferent en cas de ser un ésser humà.

Podem fer aquesta distinció entre humans i animals, al·legant que els humans són una espècie superior degut a l'intel·lecte, o qualsevol argument similar, però que passa si el que es comparen són dues vides humanes? També hi ha humans més intel·ligents que d'altres, o més forts o més valents. Fan aquestes característiques superiors que les seves vides tinguin més valor? O són els diners i el potencial de desenvolupament el que dona valor a l'individu?

El que vull dir amb tot això és que sigui quina sigui la resposta correcta donarà igual, ja que independentment del valor d'alguna criatura, ja sigui objectiu o subjectiu, aquesta està condemnada a acabar de la mateixa manera que la resta: convertida en pols (o això és el que vaig pensar al prendre aquesta fotografia ara ja fa quasi 2 anys en un curset de dissecció veterinària a la UdL).

I és que tu no li dones temps al temps, sinó que el temps és qui te'l pren a tu.

90. La vida de tots val per igual?

David Marfil

He escollit aquesta pregunta perquè  els assassinats islamistes d'avui a Niça m'han fet reflexionar.

Es podria analitzar si per salvar la vida de 5 persones amb el preu del sacrifici d'una de sola és èticament justificable, però seria molt complicat i llarg. Moralment dependria de cada cultura i el context històric. Es considerava la pesta negra com un fenomen sobrenatural, per tant si una família la contreia, significava que ells, pel que fos que havien fet, mereixien morir i havien de morir aïllats, per salvar la família veïna en la que no s'havia donat cap símptoma de pesta bubònica.

He escollit aquesta fotografia per què de vegades en els escacs se sacrifiquen peons per poder conservar el poder d'un alfil o d'una torre per arribar a guanyar la partida. Més valen tres o quatre peons morts abans que es mati una torre o la reina, perquè en estratègia tindran més valor. Però els peons no compten? No són morts? Es justifica la seva mort per a que després la reina en combinació amb la torre guanyi la partida? I si un d'aquests peons té alguna cosa important a dir?

77. I si d'alguna manera tots som cecs?

Esther Muñoz

He escollit aquesta imatge perque fa poc més d'un mes em vaig trobar aquesta petita gata al pati de l'institut, vaig decidir acollir-la i vam descobrir que ere cega, ja que un bichet s'havia menjat els seus ulls, encara aixi ella va lluitar per seguir endavant, i ara ja podem dir que es una més de la familia.

Quan algú ens diu que es cec o te aquesta mena de "problema" tothom es compadeix, pero no hauria de ser així, ja que indirectament nosaltres ho som i molts cops sense adonar-nos.

He volgut fer aquesta pregunta perque sento que ara hem toque de més aprop i cada cop vec més que realment tots ells poden fer el que es proposin, no necessiten veure per gaudir de la vida, i moltes vegades per aquest mateix motiu ens olvidem de les coses importants.

74. Què exerceix control sobre les nostres vides?

Dèlia Solana

M'ha sorgit aquesta pregunta filosòfica perquè l'ésser humà sempre tendeix a buscar un control sobre la seva vida ja que, quan experimenta que té el control sobre alguna cosa, això li aporta felicitat. I quan percep que perd par d'aquest control, experimenta molta frustració. Personalment, jo m'he sentit així i reflexionant, m'he pogut adonar que gairebé no exerceixo control sobre la meva vida, solament puc controlar escassos aspectes com ara són: els pensaments, el comportament i els hàbits que posseeixo. I que són els factors externs i els factors inevitables, és a dir, que no es poden canviar i són així, els que controlen la meva vida.

He decidit triar aquesta imatge perquè ens mostra clarament un dels factors externs que controlen les nostres vides, que en el cas de la fotografia és una senyal de direcció prohibida. Aquesta senyal la podem relacionar directament amb les normes de seguretat, les prohibicions i les lleis. Les lleis estan per a que hi hagi un control en la societat, per a que estigui tot ben organitzat i estructurat, per a que es faci el bé i no el mal... Per tant, les lleis és un factor extern que controla les nostres vides, ja que ens diuen com hem d'actuar.