116. Li tenim por a la mort o a no saber viure la vida?

Lucia Mendelsohn

Quan era més petita li tenia molta por a la mort i de vegades fins i tot em passa més estona

pensant en ella que en la vida que estava vivint.

A la quarentena hi vaig tornar a pensar però amb una perspectiva totalment diferent perquè

ara del que tinc por es de no saber viure la vida al màxim, de perdre el temps pensant en el

futur, estudiant o fent coses que no em fan feliç. Perquè mai saps quan moriràs o quan pot

passar qualsevol cosa i no puguis viure el que t'hagués agradat viure.
De tots aquests pensaments em va sorgir aquesta pregunta “li tenim por a la mort o a no

saber viure la vida”, és una pregunta complicada perquè la Lucia de sis anys et diria la mort

pero la de setze no sabria que respondre.

He escollit aquesta imatge perquè és de l’últim viatge que vaig fer fora d'Espanya i mostra

un moment de felicitat on només pensava en la vida i en el que estava vivint. I crec que

representa molt bé el missatge o el que vull arribar a fer reflexionar amb la meva pregunta.

112. A mesura que ens fem grans ens apropem més a la vida o a la mort?

Albert Aránega

Estem acostumats a pensar que la vida és com una línia temporal on l'inici és el naixement i el final la mort i que per tant com més grans ens fem més a prop de la mort estem. És a dir, pensem que una persona gran o anciana està molt més a prop de la mort que una persona jove. Si més no, el que m'he plantejat en aquest exercici és si això hauria de ser així o al revés, és a dir que si una persona ha viscut molt, no està més a prop de la mort sinó de la vida, ja que aquesta persona té més experiència en la vida i està més connectada amb ella i per tant seria capaç de descriure-la o explicar-la millor.

He triat aquesta fotografia on surto jo amb la meva àvia perquè es poden veure clarament els dos extrems, la joventut i la vellesa. Crec que aquesta fotografia representa molt bé la qüestió plantejada, ja que jo a causa de la meva poca experiència en la vida no seria capaç de definir-la o explicar-la tan bé com ho faria la meva àvia la qual ha viscut molt més i considero que està més connectada amb la vida.  

 

92. Un cop mori, quant de temps duraré en el record? I un cop acabi en l’oblit, serà com si no hagués existit mai?

Blau Ibarz Iglesias

La mort, aquella gran incertesa que ens acompanya sempre a tots, és una de les grans preocupacions que tenim els humans, el no saber què passarà quan arribi a nosaltres ens remou per dins. 

Després de la mort d'un parent llunyà, fa un mes,  el que significa la mort i el que passa després d'ella estava molt present dins meu i va donar lloc a qüestionar-me  quant de temps perdurem als records un cop morts? I si en algun moment aquesta memòria s'acaba serà com si no haguéssim existit mai perquè ja no hi haurà cap presencia nostra al món?

La fotografia que he triat seria una representació d'aquest moment en què el nostre record està desapareixent. La imatge que s'està cremant simbolitza la memòria que tenim de les persones que ja no hi són i el fet que s'estigui cremant significa que poc a poc queda menys d'aquesta persona. Però pot realment el pas per la terra d'una persona desaparèixer totalment? 

85. Per què temer a la mort si no sabem el que ens depara?

Paula Lema

La mort, tan temuda per tots i maleïda per uns altres, la odiem i no volem que arribi però perquè associar-ho amb algo dolent si ni tan sols sabem el que és.

Els científics diuen que el nostre cos es desintegra però que passa amb la nostra ànima, on va? Com el Vitalisme creia tenim un impuls vital que no segueix les lleis fisicoquímiques generals, per tant, i si la vida comença després de la mort, i si llavors és quan realment començem a viure?

He triat aquesta imatge perquè precisament el que em transmet es pau i serenitat  algo que no solem associar amb la mort però perquè no començar a tenir aquesta visió sobre ella, si no sabem el què passarà perquè veur-ho com algo dolent.

70. La mort, principi o final d'etapa?

Irene Domingo

Llegint aquest llibre em va sorgir la meva pregunta.

Més enllà del bassal

 En el fons d'un tranquil bassal, vivia feliç una colònia de larves aquàtiques. De tant en tant, alguna de les larves pujava per la tija d'un lliri d'aigua. Grimpava lentament fins que les seves amigues no podien veure-la. Se n'anava i mai més no tornava. Les altres larves no entenien perquè passava això. Una tarda el cap de la colònia va tenir la idea següent: 

-La pròxima larva que grimpi pel lliri i surti, ha de tornar per explicar-nos on ha anat i per què ningú no torna a casa –va dir a tota la colònia. 

Les larves van prometre que tornarien a explicar què passava. Un dia el cap de la colònia de larves va sentir l'impuls urgent de grimpar per la tija del lliri. 

Sense adonar-se'n va sortir fora del seu món. Atordit i cansat del viatge, es va adormir. Quan es va despertar, no podia creure el que veia. El seu vell cos s'havia transformat! Tenia quatre ales platejades i una llarga cua. S'havia convertit en una libèl·lula! 

Va començar a moure les ales i va volar per l'aire. Se sentia feliç en aquell nou lloc. Es va posar damunt d'un lliri per descansar després de fer uns quants vols i es va recordar de la promesa que havia fet a les altres larves. Aleshores va voler anar volant cap a l'interior del bassal però, en arribar a l'aigua, va topar-hi i no la pogué creuar. Ara era una libèl·lula i no podia baixar al fons del bassal. 

Llavors es va dir: "No puc tornar i, si pogués, ningú no em coneixeria perquè tinc un nou cos. Esperaré fins que totes les meves amigues, les larves, es transformin en libèl·lules i aleshores tornarem a estar juntes". 

I va volar feliç per gaudir d'una festa d'aire i de sol.

"El nen i la mort" , Montse Esquerda i Anna Agustí