118. L'ésser humà seria capaç de trobar la raó de la seva existència?

Nayara Barrabés Guimarães

He escollit aquesta imatge perquè fa més d'un any que vaig dibuixar aquesta noia quan vaig arribar a Espanya. Aquest dibuix representa un món de qüestions que vaig tenir sobre tot tipus de preguntes sobre la realitat. Quin és el propòsit de la meva existència? Què soc sense les persones que més estimo? Trobaré una resposta per a cada una de les meves grans preguntes? L'ésser humà arribaria a tenir la capacitat d'absorbir tota aquesta informació? Fem moltes preguntes filosòfiques sense adonar-nos. Però com l'ésser humà bregaria amb aquesta  informació? 

Els ulls tancats del dibuix tenen una connexió amb la reflexió i el qüestionament sobre nosaltres mateixos. Aquestes llàgrimes i aquestes esquerdes a la pell és refereix a la ment pertorbada quan busquem respostes per a les nostres grans preguntes i no trobem cap resposta concreta, la ment entra en conflicte a la nit fosca de l'ànima. Però quan finalment arriba el silenci, la ment s'il·lumina.

 

La ment és un instrument, com si fossi un llac que quan llences una pedra apareixen ones. Quan la ment està silenciosa (i no silenciada), ella es manté en pau naturalment. La ment es donara compte que no hi ha una resposta concreta, llavors fará més preguntes. Les respostes arriben amb el silenci, un exemple és quan fem meditació i rentem la nostra ment.

Potser que el propósit de la vida sigui comprendre-la, intentar muntar aquest trencaclosques.