73. Què ha envoltat aquesta pedra?

Oriol Català Vilalta

He triat aquesta foto, perquè sempre vaig a la muntanya,  i estic envoltat de pedres que em porten a preguntar-me força coses. En caminar pels corriols, desconnectat del món, tinc molta estona per reflexionar. Normalment, les preguntes giren entorn al temps que porten les pedres allí i tot el que les haurà envoltat un moment o altre. Només parar a pensar un moment la quantitat d'anys que tarda a formar-se una pedra i els que porta rondant per la terra, per totes les situacions que ha esdevingut ja m'emociona de poder-la contemplar i valorar.

I encara més, les persones que hauran vist aquella pedra, el camí que he agafat per trobar aquesta pedra, les qui la van posar en la fita que marca el camí vers el cim, i ves a saber si no serà la mateixa que veuran els meus fills quan tornem a pujar junts aquesta mateixa muntanya. Són tants el dubtes que hem presenta i tant difícils de resoldre, però sí puc imaginar-me algunes respostes.

I si algun dia resolgués aquestes preguntes com sabria que no són desbaratades. Imagino per un moment una tempesta molt forta, d'aquells dies que fa vent i pluja i t'ha agafat fora de casa, sempre t'enredortaràs d'aquell dia amb aquells forts vens, i la pedra allí  estarà, immòbil. I la neu la cobrirà i tornarà a ser allà fins que el sol fongui la neu i torni a marcar el camí d'uns altres excursionistes que la tornaran a contemplar i potser es preguntaran, què hi fa aquí aquesta pedra?

72. Som el que mostrem?

Núria Huguet

He triat aquesta imatge perquè hi ha moltes persones que es mostren d'una manera diferent al que son. No es mostren elles mateixes perquè tenen por del que pensaran els altres. Crec que la imatge ho descriu molt bé ja que és una cara dividida en dues meitats. Una es la que mostrem als altres i l'altra és com ens sentim i com som realment interiorment.

71. Realment aprenem dels errors?

Albert Monyarch Íñiguez

Aquesta imatge és una comparació amb el fruit prohibit  de la Bíblia el qual, en ser menjat, va expulsar a tota la humanitat del paradís terrenal i obligada a guanyar-se el pa amb el seu esforç. La poma és de color gris metàl·lic perquè fa referencia a la industria, la qual està contaminant i deteriorant el nostre paradís, la terra, amb la contaminació i altres impactes ambientals, com per exemple la desforestació.

El mal ús de la tecnologia i la lluita pel poder guien cap al final del nostre planeta degut a que generen problemes ambientals que no es poden tornar al seu estat natural i per tant fent canvis perjudicials permanents al nostre ecosistema. 

Tota la humanitat hauria de reflexionar sobre l'ús exagerat de la tecnologia perquè la nostra actitud envers el medi ambient també provoca grans canvis que, majoritàriament, son perjudicials. 

70. La mort, principi o final d'etapa?

Irene Domingo

Llegint aquest llibre em va sorgir la meva pregunta.

Més enllà del bassal

 En el fons d'un tranquil bassal, vivia feliç una colònia de larves aquàtiques. De tant en tant, alguna de les larves pujava per la tija d'un lliri d'aigua. Grimpava lentament fins que les seves amigues no podien veure-la. Se n'anava i mai més no tornava. Les altres larves no entenien perquè passava això. Una tarda el cap de la colònia va tenir la idea següent: 

-La pròxima larva que grimpi pel lliri i surti, ha de tornar per explicar-nos on ha anat i per què ningú no torna a casa –va dir a tota la colònia. 

Les larves van prometre que tornarien a explicar què passava. Un dia el cap de la colònia de larves va sentir l'impuls urgent de grimpar per la tija del lliri. 

Sense adonar-se'n va sortir fora del seu món. Atordit i cansat del viatge, es va adormir. Quan es va despertar, no podia creure el que veia. El seu vell cos s'havia transformat! Tenia quatre ales platejades i una llarga cua. S'havia convertit en una libèl·lula! 

Va començar a moure les ales i va volar per l'aire. Se sentia feliç en aquell nou lloc. Es va posar damunt d'un lliri per descansar després de fer uns quants vols i es va recordar de la promesa que havia fet a les altres larves. Aleshores va voler anar volant cap a l'interior del bassal però, en arribar a l'aigua, va topar-hi i no la pogué creuar. Ara era una libèl·lula i no podia baixar al fons del bassal. 

Llavors es va dir: "No puc tornar i, si pogués, ningú no em coneixeria perquè tinc un nou cos. Esperaré fins que totes les meves amigues, les larves, es transformin en libèl·lules i aleshores tornarem a estar juntes". 

I va volar feliç per gaudir d'una festa d'aire i de sol.

"El nen i la mort" , Montse Esquerda i Anna Agustí

69. Que penses fer amb la única vida que tens?

Ares Usall Vila

He triat aquesta imatge perquè em recorda un moment de felicitat i també un moment on tanquem una etapa i on ens hem de plantejar la pregunta de que volem fer, tant en l'àmbit d'estudi com en l'àmbit personal. Aquesta imatge també em fa recordar que la vida és només un instant, és només una i l'hem d'aprofitar.

67. Som els protagonistes o solament personatges secundaris de les realitats?

Sara Abdelli

He escollit aquesta foto perquè per a mi represente dues 4 realitats diferents, la primera la realitat virtual és aquella que mostrem a les xarxes socials, i els altres 3 són les diferents realitat que vivim cada una de les meves amigues i la meva, ja que cada persona percep la realitat d'una manera molt diferents dels altres. El problema filosòfic que vull il·lustrar és que no tothom viu en la mateixa realitat que encara que pensem que per a  tothom és igual o tothom té els mateixos problemes i alegries no es així per molt properes que siguem amb els altres mai podrem viure  i sentir la seva realitat com o fan ells, és a dir sempre serem els personatges secundaris de la seva realitat. He estat pensant molt la frase, ja que he estat buscant el mes adequada la que me expressi el problema i la sol·licito és a dir mai podrem saber el que viu l'altra persona, ja que no vivim en la seva realitat, som sol personatge secundaris que viuen en la seva pròpia realitat.

68. Som capaços d'autogestionar la percepció del temps?

Oriol Huguet 

Dues setmanes enrere a causa de l'entrega de treball d'una matèria relacionada amb la fotografia, Cultura Audiovisual, vaig haver de sortir a fer fotografies. Quan vaig sortir de casa meva eren les 17h, hi havia un sol esplèndit, quan vaig tornar eren les 22h i ja era fosc. No ho trobava possible, havia passat tot molt ràpid, al meu cap com a màxim hauria passat mitja hora, però no, vaig estar 5 hores fora de casa. A causa d'aquest problema vaig pensar per quina raó 5 hores m'havien semblat 30 minuts, i perquè hi ha cops que 30 minuts em semblen 5 hores. Normalment, ho responem amb la simple resporsta de quan t'ho passes bé el temps vola, però pot ser som nosaltres mateixos qui inconscientment o conscientment diem que les agulles vagin més o menys ràpides. 

La fotografia va ser realitzada el mateix dia que la pregunta, en tant sols un segon podem percebre la movilitat del tràfic en un segon. No recordo si va ser la fotografia la qual em va inspirar o la frase va fer que escollís aquesta imatge, pot ser van sorgir alhora, ja que totes dues parlen de la percepció del temps, en la imatge la percepció del temps del tràfic, i en la pregunta la percepció del temps en el nostre dia a dia.

66. Què us impedeix viure la vida que voleu viure?

Abdullah

Amb sort, després d'estudiar aquesta qüestió, el vostre cervell es torna boig amb tota mena de pensaments i idees. Això és exactament el que necessiteu. Prenent el temps i l'esforç per respondre a aquestes preguntes, gairebé segur que podrà trobar una profunditat més gran a la seva vida. Si sempre evitéssim les qüestions importants que ens provoquen canvis en la vida, res canviaria!

No avançaríem, no trobaríem més sentit i satisfacció i ens sentiríem buits per dins. Per tant, feu-vos diverses preguntes que et motiven el pensament i us ajudaran a viure una vida rica, significativa i satisfactòria.

65. El temps existeix ? I si es així, és igual per a tothom?

 Xavier Tamarit. 

He decidit triar aquesta foto perquè crec que el temps no es igual per tothom. Però tampoc ho és per tu mateix depèn del moment que estiguis o en el estat que et trobis. Sempre he pensat que en realitat el temps és una cosa subjectiva. De petit una hora de classe se'm feia molt llarga , eterna casi. En canvi , quan mirava un partit de futbol , encara que durés mitja hora més que una classe, se'm feia el triple de curt. Això demostra que el temps dins dels nostres caps no existeix , ja que es pot canviar o modelar perquè no sempre sigui igual. 

La imatge que a tothom li ve al cap quan pensa amb el temps es la d'un rellotge , però crec que realment hauria de ser la del nostre cervell , perquè és qui interpreta el temps i ens diu si realment per tu ha passat molt temps o molt poc.         

64. És realment la vida el que més hem de valorar?

  

Martí Sol

Aquest passat més d'octubre he viscut una experiència que de ben segur tindré present tota la vida, el suïcidi d'un tiet segon. Durant els dies següents desenes de pensaments i preguntes han anat i vingut al meu cap, tots amb el factor comú d'aquesta "intenció deliberada" de morir, una intenció que m'esgarrifava i que encara em costa assumir.

Tot això m'ha portat a la pregunta que plantejo, "És realment la vida el que més hem de valorar?". És una pregunta que si me l'haguessin fet fa unes quantes setmanes hauria respost amb un sí rotund, i estic convençut que molta gent faria igual. Però després d'això he vist que la vida per si sola potser no té tant valor, que sense amics, experiència, salut, física i mental potser pot ser molt amarga, fins a arribar a un punt que aquest patiment ofegui les ganes de seguir vivint. Què és millor, viure poc sent molt feliç o molt però sol i amb una vida desagradable?

He escollit aquesta fotografia per l'enfocament que se m'ha donat i pel que vull donar. Aquesta pregunta podia haver estat acompanyada de fotografies amb amics, d'algú feliç, d'algú amb vida... Però a mi totes aquestes reflexions se m'han donat en un context de mort, de la resposta negativa a la pregunta. I és precisament aquesta resposta la que vull destacar, que si més no encara que a simple vista sembli obvia la resposta aquesta no ho és pas. I al cap i a la fi, tan greu és que ens morim?

63. Viure per morir o morir per viure?

Paula Santos 

Quan aquesta pregunta se'm va ocórrer vaig entrar en debat amb mi mateixa i és que en el nostre dia a dia no ens plantegem si al cap i a la fi estem vivint per morir o si quan morim, comencem a viure realment. 

A alguns els i pot semblar una pregunta absurda i incoherent, però la veritat és que ningú sap el que passa quan mori; el nostre cos deixa de funcionar però que passa amb els nostres pensaments i records?, la nostra ànima es queda amb nosaltres o marxa amb un lloc paral·lel que és impossible de veure i reconèixer mentre estem vius?, o simplemenet morim per sembre i tot acaba allí?.

Pel que fa a la foto, em va semblar molt convenient elegir aquesta. La posta de sol és la part bonica abans de la foscor, que aquesta normalment està relacionada amb el dolent i la por, que és el que sentim molts capa la mort, però en realitat és necessari perquè aquest cicle de la vida pugui evolucionar correctament. A més a més, em va semblar que estava molt ben lligada en el que he dit abans, potser la mort no és tan dolenta com pensem, igual que la nit i la foscor, ja que després ve la llum...

62. Està tot escrit o les persones fan el seu propi destí?

Alejandra Sánchez 

He decidit escollir aquesta imatge perquè em recorda a un viatge de fa molt poc temps, el qual em plantejava si el destí en si m'havia portat justament en aquell lloc aquell precís moment, d'un destí del qual ningú pot escapar o era una cosa de casualitat està allí aquell dia sense importància.

61. Les persones amb les que elegim estar són les que elegim o les que elegeix el destí?

 

Marc Sanz

He triat aquesta imatge ja que l'amor és un dels sentiments més purs de la vida i a vegades no ho pensem o no ho valorem.

El problema filosòfic d'aquesta pregunta és que no pensem en si veritablement nosaltres hem elegit a aquella persona o ha set el destí el que ha fet que coincidim.

Aquest assumpte m'afecta ja que estic en una relació de més d'1 any i avui en dia segueixo pensant si amb la persona que estic ara és la que he volgut escollir jo o la que el destí ha volgut que estigués al meu costat.

60. Fins a quin punt cal assumir riscos quan escollim els nostres objectius?

Martí Hernàndez Setó

Aquesta pregunta m'ha sorgit ara que he començat batxillerat dins d'aquesta situació de pandèmia que ens està condicionat tot allò que fem i ens crea una incertesa i un nou escenari a l'hora d'aconseguir els objectius que ens hem marcat.

He escollit aquesta imatge perquè penso que transmet la idea que aquesta pregunta significa per a mí. Es tracta d'una foto dels meus peus sobre un terra de vidre a més de 340 m d'alçada, que em recorda una forta sensació d'inquietud.  En la imatge, els peus representen el camí que he triat a la vida i el vidre que m'aguanta simbolitza un terreny delicat que pot trencar-se si no sóc plenament conscient del risc que comporta la situació.

El problema filosòfic que il·lustra és el risc en la presa de decisions al llarg de la nostra vida.

59. El camí es fa mes llarg quan tu t’atures o quan la vida t’obliga a fer-ho?

Alex Sanz Sanchez.

He triat aquesta foto ja que és un viatge que vaig fer a Mèxic/Cancún,. Aquesta imatge és de les que mes em va marcar, ja que amb una sola imatge es pot veure lo bonic de la vida, la natura, el monuments i la societat. A part d'això m'ha agradat ficar-la ja que ajuda molt a entendre el significat de la frase. 

El problema filosófic d'aquesta imatge podríem dir que es reflexa amb la frase, ja que el camí es molt extens i podem dir que si et pares, aquest es podria fer encara més llarg que si segueixes caminant, però a la vegada si no m'hagués aturat, no hauria tingut la oportunitat de gaudir d'aquesta imatge tan bonica i representativa.

M'afecta ja que a vegades quan estic cansat o crec que no puc més, m'aturo, però, el dubte es: Está bé aturar-se per poder agafar el camí després amb més forçes? O has de seguir aquest camí cansat?

58. De veritat, la vida és tan curta com un sospir?

Adriana López

Ja estem acostumats a sentir que la vida és un obrir i tancar d'ulls, que és molt curta, que la hem de disfrutar. Però de veritat això és cert?Quan hem paro a pensar i veig la meva vida, les coses que he arribat a fer i tot el que he aconseguit, penso que no és res comparat amb tot el que em queda. És cert que ara mateix estem a l'edad de provar coses noves, en la que ens creiem els reis del món i que aquesta passa molt depressa. Però no m'agrada pensar que el temps pasa ràpid, prefereixo disfrutar del que faig en el moment que ho faig.

He triat aquesta foto perque en ella es veu reflexat el pas del temps. En ella podem veure un roure enorme i corbat, aquest és el roble milenari d'Urdax, un roble que té milers d'anys i encara continua creixent. El pas del temps l'afecta, però ell continua creixent i vivint. Ell ha vist un munt de canvis al seu voltant. De fet és ell qui més coses ha vist, i segurament no sap quants anys viurà més, però ell els disfruta i viu com pot. La seva vida ha sigut, està sent i serà llarga, però ell la disfruta sense pensar en el demà.

Jo vull ser com el roure, està veient la seva vida passar i la està disfrutant com ell sap, sense importar-li el demà.

57. El que veiem és real o només forma part de la nostra manera de veure el món?

Veritat oculta

El que m'ha fet pensar en aquesta pregunta va ser la classe on vam parlar de la realitat, del que és real i quin grau de realitat les coses al nostre voltant tenen.

A l'hora de triar la imatge, vaig pensar que la millor manera de transmetre allò que aquesta pregunta significa per a mi, finalment, hem vaig decidir per una foto d'un ull, ja que és el que utilitzem per observar el mon, i vaig posar-hi una foto al fons d'un paisatge, de manera que es vegin les dues.

Amb aquest mètode, el que pretenc aconseguir és que qui miri la imatge, reflexioni sobre el que està veient i es pregunti quin element és real, o si només és una il·lusió en el nostre cervell.

Com és evident, el problema filosòfic que il·lustra és la realitat.

56. Són els nostres actes els que defineixen el nostre destí? O és només qüestió atzar??

Roger Sabaté

Els diferents elements d'aquesta imatge per a mi volen dir: En primer lloc, les cartes, simbolitzant l'atzar ja que molts jocs com per exemple el poker posseeixen una variable que és l'atzar.

En segon lloc, el joker com a figura central simbolitza aquell destí, com a figura principal, que depèn de les cartes, o sigui de l'atzar.

Les cartes de Q i K, simbolitzen les persones com nosaltres.

I per últim que les cartes estiguin cremades (el sentit global de la foto) simboliza que si es crema o es consumeix la carta central com es el joker(el destí) les conseqüències les rebem les persones, per això el foc està començant a cremar les altres cartes també, però cal observar també que si el destí es veu influenciat o dirigit per les nostres decisions l'atzar no seria una variable a tenir en compte quan parlem de destí.

55. Hi ha algun àmbit de la realitat on la ciència no hi té res a dir?

Núria Pedrós Peró 

He escollit aquesta fotografia ja que considero que l'amor és un dels sentiments més complicats i complexos d'entendre que existeixen. Va molt més enllà d'una sèrie de reaccions químiques que sacien la curiositat dels científics, és un sentiment personal que por ser expressat de moltes maneres i varia en cadascú, no hi ha una manera correcta d'estimar. No es tracta d'una ciència exacta que es pugui comprovar, és un camí, un viatge que porta temps i sobretot una aventura per a descobrir una nova part de nosaltres mateixos. En la filosofia, el paper de l'amor en la vida de l'humà va ser àmpliament tractat  per diversos filòsofs, principalment per Plató, i a l'igual que la filosofia, l' amor ens obliga a sortir dels nostres camins, a obrir la nostra ment i la nostra ànima i pot arribar a ser la clau per a comprendre les possibilitats de la naturalesa humana.  Per a representar-ho, he escollit aquesta imatge ja que mostra la relació que més admiro i que més anhelo tenir en un futur, la dels meus pares. 

54. El sentit de la vida és igual pels animals i els humans?

Clàudia Alemany.

He triat aquesta imatge perquè representa els diferents camins que els animals i el humans recorrem. 

La pregunta es simple però alhora és molt oberta al debat. 

Per a mi el sentit de la vida animal només es regeix per nutrirse, relació i reproducció, però a la vegada també em pregunto que en pensen ells. Ja que els seus comportaments hi ha cops que es surten d'aquests 3 sentits.

Per la part humana, jo crec que és quasi el mateix, però amb l'excepció de que el nostre objectiu principal de la vida es treballar. Ja que d'alguna manera des de que naixem estem esclavitzats a servir a algú superior a nosaltres.

Per exemple; des de que era petita he tingut la teoria que nosaltres no trobem un sentit de la nostra pròpia vida  fins als 70 anys, quan podem ser hipotéticament lliures amb el nostre pensament i destí.