Molts cops quan tinc una estona per donar-li voltes a la vida en general, m'hi paro a pensar sobre si el que estic vivint és perquè realment m'agrada, o perquè simplement ho he de fer per obligació i per complir els estàndards que estan imposats en la nostra societat.
Doncs bé, se'ns ha atorgat una vida perquè aprenguem a viure-la al màxim sense haver d'estar patint constantment, encara que de vegades no puguem evitar de fer-ho, ja que som humans i tenim sentiments, de totes maneres, hem d'aprendre a valorar els petits instants de felicitat que tenim, per poder-los compartir amb la gent que estimem, i poder-los contagiar la nostra felicitat.
Solem tindre preocupacions de més, almenys en el meu cas, com ara bé: "quan em moriré?", "avui serà el meu últim dia?"... i és una pregunta que jo mateixa he reformulat de manera que em qüestiono "realment estic aprofitant cada dia al màxim?", ja que mai sé quan deixaré d'estar i és per això que no puc desaprofitar ni un segon, que ja he desaprofitat i perdut molt temps.
Pot ser que el nostre destí final a la vida no sigui ser feliços, però jo m'ho he imposat com a regla perquè sigui així o almenys intentar que pugui ser-ho.
He escollit aquesta imatge per què em transmet felicitat, és el record d'un moment molt bonic en el que vam gaudir molt i que ens va fer tancar vàries etapes de cop, a més que es veu l'evolució que hem tingut durants els darrers dos anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario