82. Una vida bona és la que s'enfoca a buscar el plaer i evitar el dolor o hem d'haver experimentat el dolor per a poder valorar la bona vida?

Mar Solans Arbonés. 

Ara mateix, no estic passant una de les millors etapes de la meva vida en quant a les meves emocions i a la meva manera de veure la vida. Sé que no hi ha cap factor del meu entorn que em faci sentir així. Sé que el problema sóc jo. Ho defineixo com el traç de les constants vitals, primer amunt i després avall. Moments d'eufòria i alegria, però tot el que puja, baixa. Tot i així, no ho veig com un fet negatiu, al contrari, ho valoro. Valoro poder experimentar moments no tan bons per poder apreciar com de bé s'està quan s'està bé. No obstant, no sé si el contrari seria possible. És a dir, hi ha algú que realment pugui viure el cent per cent del temps damunt de l'ona? Posem el cas que això fos possible, sabrien, aquestes persones, que estan vivint la vida a dalt de tot? No havent viscut mai d'altra manera, com se n'adonarien?

Jo sóc una persona que li encanta viatjar. Si em pregunten per a què estalvio, sempre responc que per a poder viatjar, encara que no sàpigui ni on, ni quan, ni si sola o acompanyada. A cada viatge que faig, trobo fonts d'inspiració i molts cops queden reflectits en fotografies. En aquest cas no em va fer falta anar gaire lluny per trobar-la. Per mi, aquesta fotografia està dividida en dos. Una meitat expressa el dolor i l'altra meitat la bona vida, on ni ens adonem del que tenim fins que experimentem l'altra part, cosa que, per sort, molts de nosaltres no arribarem a fer. 

A més a més, hi identifico un tercer element. És aquell que deixa de mirar cap al plaer i, per un moment, s'adona que el dolor també existeix i prova de utilitzar un moment del seu temps, que li resultarà un instant insignificant, per ajudar a l'altra part. Són aquests els motius pels quals he enllaçat aquesta fotografia amb la meva pregunta.

81. És possible observar la realitat de manera objectiva?

Carlos Mazarico

El que m'ha portar a fer aquesta fotografia és la reflexió que va fer René Descartes sobre la realitat, la qual deia que tot el que havia rebut com a cert ho havia rebut pels sentits que de vegades ens enganyen. Això em va portar a pensar si tothom percep la realitat de la mateixa forma i si hi ha només una o més percepcions correctes. Se'm va ocórrer l'exemple de les ulleres, segons la graduació que porten la gent hi veu a través d'elles d'una manera o d'una altra i cap és objectiva, ja que depèn de la persona que porta les ulleres. Aleshores vaig arribar a la conclusió de què per poca que sigui tothom té una percepció subjectiva de la realitat i és gairebé impossible no tenir-la.

80. Veracitat? Autenticitat? Realitat? Què són?

Marc Piqué

En els temps que vivim hi ha un alt risc en caure immers en una fal·làcia imperceptible. Les

noves tecnologies ja fa anys que ens envolten, i han agafat un gran paper en les nostres

vides.

Quan tractem el tema de la realitat, és necessari deixar clar a què ens referim, perquè una

cosa és la realitat del que se’ns apareix als sentits o realitat aparent (virtual) i una altra la

realitat autèntica (vertadera), que podem assolir amb el nostre coneixement tant a nivell

empíric, com racional, i que coincideix amb les coses tal i com són.

La realitat en sentit d’autenticitat comprèn tot allò que és, que existeix, que podem

experimentar, deduir a partir d’altres dades i obtenir un coneixement “fiable” o vertader.

● Aquesta imatge és un símil de la meva fotografia, en les dos imatges es critica i es

vol aconseguir destapar la manipulació de la realitat, i vol aconseguir les bases reals.

● En aquesta imatge, en concret, tracta destapar els dogmes imposats per creences i

pensaments transcendents. I descobrir la veritat, la realitat.

La meva imatge vol representar, que no només ens hem de fixar en les coses

més simples o les que ens ho presenten d’una manera directa, sinó que hem de

captar una visió més general, i descobrir quina és realment la realitat d’allò que

estem apreciant.

Procés de creació:

Vaig anar als afores de Lleida per buscar un indret molt peculiar, la meva intenció era trobar

un paisatge uniforme, perquè després de la edició, es veiés i transmetés la idea que volia

difondre.

Aprofitant el punt de fuga natural (el camí), que em proporciona aquest meravellós paisatge, vaig aconseguir fer aquesta foto. Vaig pensar que utilitzant la pantalla de protecció del mòbil i trencant-la una mica, així guanyaria interés per a l’observador.

Ara tocava fer-li uns retocs, perquè així quedés amb un toc més estètic.

Però, tot i així, encara faltava el punt final, volia donar-li una diferenciació a la part de la

pantalla, i això ho aconsegueixo, donant-li més brillantor a la zona del protector. Focalitzant

així el centre de la imatge i el punt de fuga.

I així s’aconsegueix la metàfora: què és la realitat?

Conclusió:

Aquesta metàfora de la realitat, està potenciada pel fet de la forma d’un telèfon mòbil, que

això sustenta la idea, ademés aplicada a l’engany de les xarxes socials, i la manipulació de la informació. No ens hem de creure tot el que llegim i veiem, sinó que hi ha d’haver uns

fonaments i bases per justificar el que s’està redactant.

Així que, cal blasmar aquesta perspectiva gandula de creure’ns la primera notícia que se’ns

presenta a l’escriptori de la pantalla. I cal assolir una visió amplia per poder destapar tota

aquesta falsedat i enriquir-nos d’informació real i sense cap manipulació o transgiversació.

79. Descobrirem vida alienígena algún día?

Kevin Martínez 

M'ha motivat triar aquesta foto perquè el final del mar mai es veu i el problema filosòfic es que si fora d'aquest mon hi ha vida alienígena. A mi sempre m'ha intrigat el fet que en el univers no només existim nosaltres com a vida sino que tambe jo crec que pot haver vida a l'exterior de la Terra pero com no ho hem vist encara, això em crea molta intriga.

78. Existeix una realitat veritablement objectiva?

Javier Lorente Sanz 

Si tot el que som capaços de captar es basa en la nostra perspectiva i limitacions biològiques, serem mai capaços de descobrir com és en realitat l'univers? Descobrirem algún dia que tot el que els humans som capaços de veure, sentir y tocar es basa en les nostres limitacions? 

77. I si d'alguna manera tots som cecs?

Esther Muñoz

He escollit aquesta imatge perque fa poc més d'un mes em vaig trobar aquesta petita gata al pati de l'institut, vaig decidir acollir-la i vam descobrir que ere cega, ja que un bichet s'havia menjat els seus ulls, encara aixi ella va lluitar per seguir endavant, i ara ja podem dir que es una més de la familia.

Quan algú ens diu que es cec o te aquesta mena de "problema" tothom es compadeix, pero no hauria de ser així, ja que indirectament nosaltres ho som i molts cops sense adonar-nos.

He volgut fer aquesta pregunta perque sento que ara hem toque de més aprop i cada cop vec més que realment tots ells poden fer el que es proposin, no necessiten veure per gaudir de la vida, i moltes vegades per aquest mateix motiu ens olvidem de les coses importants.

76. És realment així, o només és el que volem veure?

Valèria Ribes

He escollit aquesta imatge perquè penso que mai acabem de veure o de mostrar la realitat tal i com és. Sempre tendirem a veure-la com a nosaltres ens agrada, i crec que això depèn de cadascú, ja que si hi ha un dia gris i amb boira molts poden pensar que seguirà així, però d'altres pensaran que després sortirà el sol. He posat aquest exemple per què d'alguna manera s'entengui al que em referia quan he dit que cadascú té una visió diferent, però no és realment la raó per la qual he triat aquesta foto.

Fa un temps, quan s'estava ponent el sol, el cel estava molt bonic i vaig decidir fer-li fotos. Quan n'havia fet unes quantes, vaig voler provar de fer-ne amb filtres per què els colors es veiessin més intensos, ja què estèticament per mi quedava més bonic. Al acabar, les volia penjar a les meves xarxes socials, i vaig acabar escollint les que tenien filtres, perquè era com jo ho volia veure, però no com realment era.

75. Existeix un límit a la llibertat?

Marta Fontanet

Durant aquestes últimes setmanes he tingut pocs moments de llibertat, i de temps per reflexionar sobre tot el que esta passant, així que he decidit ficar una foto que hem transmet pau i llibertat al veure-la, ja que en el moment en el qual l'estava fent em sentia lliure i amb temps per pensar.

74. Què exerceix control sobre les nostres vides?

Dèlia Solana

M'ha sorgit aquesta pregunta filosòfica perquè l'ésser humà sempre tendeix a buscar un control sobre la seva vida ja que, quan experimenta que té el control sobre alguna cosa, això li aporta felicitat. I quan percep que perd par d'aquest control, experimenta molta frustració. Personalment, jo m'he sentit així i reflexionant, m'he pogut adonar que gairebé no exerceixo control sobre la meva vida, solament puc controlar escassos aspectes com ara són: els pensaments, el comportament i els hàbits que posseeixo. I que són els factors externs i els factors inevitables, és a dir, que no es poden canviar i són així, els que controlen la meva vida.

He decidit triar aquesta imatge perquè ens mostra clarament un dels factors externs que controlen les nostres vides, que en el cas de la fotografia és una senyal de direcció prohibida. Aquesta senyal la podem relacionar directament amb les normes de seguretat, les prohibicions i les lleis. Les lleis estan per a que hi hagi un control en la societat, per a que estigui tot ben organitzat i estructurat, per a que es faci el bé i no el mal... Per tant, les lleis és un factor extern que controla les nostres vides, ja que ens diuen com hem d'actuar.   

73. Què ha envoltat aquesta pedra?

Oriol Català Vilalta

He triat aquesta foto, perquè sempre vaig a la muntanya,  i estic envoltat de pedres que em porten a preguntar-me força coses. En caminar pels corriols, desconnectat del món, tinc molta estona per reflexionar. Normalment, les preguntes giren entorn al temps que porten les pedres allí i tot el que les haurà envoltat un moment o altre. Només parar a pensar un moment la quantitat d'anys que tarda a formar-se una pedra i els que porta rondant per la terra, per totes les situacions que ha esdevingut ja m'emociona de poder-la contemplar i valorar.

I encara més, les persones que hauran vist aquella pedra, el camí que he agafat per trobar aquesta pedra, les qui la van posar en la fita que marca el camí vers el cim, i ves a saber si no serà la mateixa que veuran els meus fills quan tornem a pujar junts aquesta mateixa muntanya. Són tants el dubtes que hem presenta i tant difícils de resoldre, però sí puc imaginar-me algunes respostes.

I si algun dia resolgués aquestes preguntes com sabria que no són desbaratades. Imagino per un moment una tempesta molt forta, d'aquells dies que fa vent i pluja i t'ha agafat fora de casa, sempre t'enredortaràs d'aquell dia amb aquells forts vens, i la pedra allí  estarà, immòbil. I la neu la cobrirà i tornarà a ser allà fins que el sol fongui la neu i torni a marcar el camí d'uns altres excursionistes que la tornaran a contemplar i potser es preguntaran, què hi fa aquí aquesta pedra?

72. Som el que mostrem?

Núria Huguet

He triat aquesta imatge perquè hi ha moltes persones que es mostren d'una manera diferent al que son. No es mostren elles mateixes perquè tenen por del que pensaran els altres. Crec que la imatge ho descriu molt bé ja que és una cara dividida en dues meitats. Una es la que mostrem als altres i l'altra és com ens sentim i com som realment interiorment.

71. Realment aprenem dels errors?

Albert Monyarch Íñiguez

Aquesta imatge és una comparació amb el fruit prohibit  de la Bíblia el qual, en ser menjat, va expulsar a tota la humanitat del paradís terrenal i obligada a guanyar-se el pa amb el seu esforç. La poma és de color gris metàl·lic perquè fa referencia a la industria, la qual està contaminant i deteriorant el nostre paradís, la terra, amb la contaminació i altres impactes ambientals, com per exemple la desforestació.

El mal ús de la tecnologia i la lluita pel poder guien cap al final del nostre planeta degut a que generen problemes ambientals que no es poden tornar al seu estat natural i per tant fent canvis perjudicials permanents al nostre ecosistema. 

Tota la humanitat hauria de reflexionar sobre l'ús exagerat de la tecnologia perquè la nostra actitud envers el medi ambient també provoca grans canvis que, majoritàriament, son perjudicials. 

70. La mort, principi o final d'etapa?

Irene Domingo

Llegint aquest llibre em va sorgir la meva pregunta.

Més enllà del bassal

 En el fons d'un tranquil bassal, vivia feliç una colònia de larves aquàtiques. De tant en tant, alguna de les larves pujava per la tija d'un lliri d'aigua. Grimpava lentament fins que les seves amigues no podien veure-la. Se n'anava i mai més no tornava. Les altres larves no entenien perquè passava això. Una tarda el cap de la colònia va tenir la idea següent: 

-La pròxima larva que grimpi pel lliri i surti, ha de tornar per explicar-nos on ha anat i per què ningú no torna a casa –va dir a tota la colònia. 

Les larves van prometre que tornarien a explicar què passava. Un dia el cap de la colònia de larves va sentir l'impuls urgent de grimpar per la tija del lliri. 

Sense adonar-se'n va sortir fora del seu món. Atordit i cansat del viatge, es va adormir. Quan es va despertar, no podia creure el que veia. El seu vell cos s'havia transformat! Tenia quatre ales platejades i una llarga cua. S'havia convertit en una libèl·lula! 

Va començar a moure les ales i va volar per l'aire. Se sentia feliç en aquell nou lloc. Es va posar damunt d'un lliri per descansar després de fer uns quants vols i es va recordar de la promesa que havia fet a les altres larves. Aleshores va voler anar volant cap a l'interior del bassal però, en arribar a l'aigua, va topar-hi i no la pogué creuar. Ara era una libèl·lula i no podia baixar al fons del bassal. 

Llavors es va dir: "No puc tornar i, si pogués, ningú no em coneixeria perquè tinc un nou cos. Esperaré fins que totes les meves amigues, les larves, es transformin en libèl·lules i aleshores tornarem a estar juntes". 

I va volar feliç per gaudir d'una festa d'aire i de sol.

"El nen i la mort" , Montse Esquerda i Anna Agustí

69. Que penses fer amb la única vida que tens?

Ares Usall Vila

He triat aquesta imatge perquè em recorda un moment de felicitat i també un moment on tanquem una etapa i on ens hem de plantejar la pregunta de que volem fer, tant en l'àmbit d'estudi com en l'àmbit personal. Aquesta imatge també em fa recordar que la vida és només un instant, és només una i l'hem d'aprofitar.

67. Som els protagonistes o solament personatges secundaris de les realitats?

Sara Abdelli

He escollit aquesta foto perquè per a mi represente dues 4 realitats diferents, la primera la realitat virtual és aquella que mostrem a les xarxes socials, i els altres 3 són les diferents realitat que vivim cada una de les meves amigues i la meva, ja que cada persona percep la realitat d'una manera molt diferents dels altres. El problema filosòfic que vull il·lustrar és que no tothom viu en la mateixa realitat que encara que pensem que per a  tothom és igual o tothom té els mateixos problemes i alegries no es així per molt properes que siguem amb els altres mai podrem viure  i sentir la seva realitat com o fan ells, és a dir sempre serem els personatges secundaris de la seva realitat. He estat pensant molt la frase, ja que he estat buscant el mes adequada la que me expressi el problema i la sol·licito és a dir mai podrem saber el que viu l'altra persona, ja que no vivim en la seva realitat, som sol personatge secundaris que viuen en la seva pròpia realitat.

68. Som capaços d'autogestionar la percepció del temps?

Oriol Huguet 

Dues setmanes enrere a causa de l'entrega de treball d'una matèria relacionada amb la fotografia, Cultura Audiovisual, vaig haver de sortir a fer fotografies. Quan vaig sortir de casa meva eren les 17h, hi havia un sol esplèndit, quan vaig tornar eren les 22h i ja era fosc. No ho trobava possible, havia passat tot molt ràpid, al meu cap com a màxim hauria passat mitja hora, però no, vaig estar 5 hores fora de casa. A causa d'aquest problema vaig pensar per quina raó 5 hores m'havien semblat 30 minuts, i perquè hi ha cops que 30 minuts em semblen 5 hores. Normalment, ho responem amb la simple resporsta de quan t'ho passes bé el temps vola, però pot ser som nosaltres mateixos qui inconscientment o conscientment diem que les agulles vagin més o menys ràpides. 

La fotografia va ser realitzada el mateix dia que la pregunta, en tant sols un segon podem percebre la movilitat del tràfic en un segon. No recordo si va ser la fotografia la qual em va inspirar o la frase va fer que escollís aquesta imatge, pot ser van sorgir alhora, ja que totes dues parlen de la percepció del temps, en la imatge la percepció del temps del tràfic, i en la pregunta la percepció del temps en el nostre dia a dia.

66. Què us impedeix viure la vida que voleu viure?

Abdullah

Amb sort, després d'estudiar aquesta qüestió, el vostre cervell es torna boig amb tota mena de pensaments i idees. Això és exactament el que necessiteu. Prenent el temps i l'esforç per respondre a aquestes preguntes, gairebé segur que podrà trobar una profunditat més gran a la seva vida. Si sempre evitéssim les qüestions importants que ens provoquen canvis en la vida, res canviaria!

No avançaríem, no trobaríem més sentit i satisfacció i ens sentiríem buits per dins. Per tant, feu-vos diverses preguntes que et motiven el pensament i us ajudaran a viure una vida rica, significativa i satisfactòria.

65. El temps existeix ? I si es així, és igual per a tothom?

 Xavier Tamarit. 

He decidit triar aquesta foto perquè crec que el temps no es igual per tothom. Però tampoc ho és per tu mateix depèn del moment que estiguis o en el estat que et trobis. Sempre he pensat que en realitat el temps és una cosa subjectiva. De petit una hora de classe se'm feia molt llarga , eterna casi. En canvi , quan mirava un partit de futbol , encara que durés mitja hora més que una classe, se'm feia el triple de curt. Això demostra que el temps dins dels nostres caps no existeix , ja que es pot canviar o modelar perquè no sempre sigui igual. 

La imatge que a tothom li ve al cap quan pensa amb el temps es la d'un rellotge , però crec que realment hauria de ser la del nostre cervell , perquè és qui interpreta el temps i ens diu si realment per tu ha passat molt temps o molt poc.         

64. És realment la vida el que més hem de valorar?

  

Martí Sol

Aquest passat més d'octubre he viscut una experiència que de ben segur tindré present tota la vida, el suïcidi d'un tiet segon. Durant els dies següents desenes de pensaments i preguntes han anat i vingut al meu cap, tots amb el factor comú d'aquesta "intenció deliberada" de morir, una intenció que m'esgarrifava i que encara em costa assumir.

Tot això m'ha portat a la pregunta que plantejo, "És realment la vida el que més hem de valorar?". És una pregunta que si me l'haguessin fet fa unes quantes setmanes hauria respost amb un sí rotund, i estic convençut que molta gent faria igual. Però després d'això he vist que la vida per si sola potser no té tant valor, que sense amics, experiència, salut, física i mental potser pot ser molt amarga, fins a arribar a un punt que aquest patiment ofegui les ganes de seguir vivint. Què és millor, viure poc sent molt feliç o molt però sol i amb una vida desagradable?

He escollit aquesta fotografia per l'enfocament que se m'ha donat i pel que vull donar. Aquesta pregunta podia haver estat acompanyada de fotografies amb amics, d'algú feliç, d'algú amb vida... Però a mi totes aquestes reflexions se m'han donat en un context de mort, de la resposta negativa a la pregunta. I és precisament aquesta resposta la que vull destacar, que si més no encara que a simple vista sembli obvia la resposta aquesta no ho és pas. I al cap i a la fi, tan greu és que ens morim?

63. Viure per morir o morir per viure?

Paula Santos 

Quan aquesta pregunta se'm va ocórrer vaig entrar en debat amb mi mateixa i és que en el nostre dia a dia no ens plantegem si al cap i a la fi estem vivint per morir o si quan morim, comencem a viure realment. 

A alguns els i pot semblar una pregunta absurda i incoherent, però la veritat és que ningú sap el que passa quan mori; el nostre cos deixa de funcionar però que passa amb els nostres pensaments i records?, la nostra ànima es queda amb nosaltres o marxa amb un lloc paral·lel que és impossible de veure i reconèixer mentre estem vius?, o simplemenet morim per sembre i tot acaba allí?.

Pel que fa a la foto, em va semblar molt convenient elegir aquesta. La posta de sol és la part bonica abans de la foscor, que aquesta normalment està relacionada amb el dolent i la por, que és el que sentim molts capa la mort, però en realitat és necessari perquè aquest cicle de la vida pugui evolucionar correctament. A més a més, em va semblar que estava molt ben lligada en el que he dit abans, potser la mort no és tan dolenta com pensem, igual que la nit i la foscor, ja que després ve la llum...