 |
Fet per: Marc Ferrer
Primer de tot, la vida té sentit? doncs des del meu punt de vista sí. La nostra consciència té un propòsit fonamental a l’univers, viure la vida amb l'objectiu de buscar la felicitat amb cada cosa que fas. Sovint tenim indicadors que ens avisen que no estem en el camí adequat en forma d'irritabilitat, tristesa, ansietat, dolor, insomni, fatiga, explosions d'agressivitat, desmotivació, etc. Llavors has de redirigir la teva vida cap a viure en pau i en equilibri. Així que els diferents fets/moments/amistats li donen sentit a la vida. Quan tens un objectiu que tu mateix has fixat, la motivació i la il·lusió són l'energia que et dóna forces per caminar cada dia en la direcció adequada. La teva actitud és gran part de la felicitat interna.
He escollit aquesta fotografia ja que es pot observar com el camí té un trajecte llarg amb un final i pel mig té corbes, que són obstacles que has d'anar superant i encaminar el camí així cada vegada vas arribant a l'objectiu fixat, amb il·lusió, esforç i l'actitud posada en el transcurs d'aquest viatge. Ja que el viatge en sí és el present, també cal gaudir-lo i aprendre'n.
FETA PER: ARES ROSADO CÁMARA
Sabem definir la realitat? Bé, doncs sabem que la realitat és tot allò que efectivament existeix i que el seu contrari és allò que és imaginari. Però, podem arribar a saber si el que vivim és real?, Pot ser que tot sigui un somni del qual només despertem després de la mort, i que sigui llavors quan trobem la vida real?, Pot ser que cada individu tingui una realitat diferent però que per algun aspecte estiguem units en una mateixa? . Hi han moments de la vida, que sembla que realment siguin una il·lusió òptica més que una realitat, com per exemple; pujar en un avió, veure una sortida o una posta de sol, aquelles llargues nits d'estiu que passes amb els amics sense tenir cap preocupació... Crec que pensar en aquest aspecte ens pot arribar a fer viure angoixats ja que la realitat és una cosa que se'ns escapa i que no podem controlar, és per això, que de vegades és millor no pensar-hi. Per exemple, en el meu cas, aquesta pregunta se'm passa pel cap molts cops i el que sempre faig és mirar d'evitar-la i pensar en una altra cosa que sigui agradable per mi i que em faci sentir bé, perquè sempre que hi penso acabo trista i fins i tot una mica angoixada ja que per molts toms que li dono no aconsegueixo trobar una resposta racional que encara que no sigui certa, jo em pugui creure i m'ajudi a viure millor.
La imatge que he escollit, l'he fet des de l'institut perquè crec que representa molt bé tot el que he explicat en la redacció de la pregunta que he seleccionat, ja que com he dit les sortides i les postes de sol, són un dels aspectes que de vegades em fan qüestionar-me si realment estic en una realitat o en un somni del qual no puc despertar.
En el transcurs de la meva vida, he pogut observar que quan es passa per un mal moment o quan algú s'enfada o no se sent bé pel motiu que sigui, sempre hi ha la tendència de cercar la part negativa de les coses o situacions i sempre es deixa de banda els punts positius de la situació.
També he relacionat aquesta pregunta amb l'impacte que tenen en el nostre subconscient les males experiències. Sempre ens impacten i se'ns queden més arrelades a la memòria les males situacions que hem experimentat que no pas les bones.
Tot això ho he volgut relacionar amb l'aigua que flueix per un riu. Els bons pensaments equivaldrien a l'aigua transparent del riu, però quan fa mal temps, l'aigua s'embruta, es torna opaca i embruta les vores del riu. I quan la tempesta s'acaba, el riu i els seus voltants amb el temps, tornen al seu estat natural.
Els records no són còpies exactes d’informacions o experiències, sinó que la memòria els re elabora en el moment de la recuperació. Recordar és reconstruir la informació emmagatzemada. En conseqüència, és molt probable que recordis el dia que vas celebrar el teu últim aniversari. Però, ¿recordes com anaves vestit o com era el paper que embolcallava els regals? La nostra memòria no és com un ordinador. Els records són selectius i imperfectes, amb el pas del temps es van difuminant, són menys precisos. Per més que intentem retenir-los en la nostra retina amb la màxima fidelitat passem a construir-los segons la nostra vivència, ja no és tant important el que ha passat sinó com ho hem viscut, els farcim de contingut propi segons les nostres emocions. Així que a vegades recordem detalls que en realitat mai han passat.
Jo penso que quan alguna cosa es trenca ja sigui una relació de parella, una amistat o una relació familiar les persones som sotmeses a una fase de "dol", intentem oblidar la intensitat en la que em estimat a aquella persona, per a que deixi de fer mal, encara que això no vol dir que deixis d'estimar a la persona, si no que aquesta estima, perd d'alguna manera la seva força.
Molta gent confon aquest sentiment, i et diran que han deixat d'estimar a moltes persones , això vol dir que a aquella persona no l'han estimat veritablement mai, quan sents amor pur, mai de la vida pots deixar de sentir-lo.
L’amor és una reacció química del cervell, però tots els sentiments ho son, tot i tenir un raonament tant lògic, la nostra forma d’estimar és més bé irracional, ja que la raó passa a segon pla quan hi ha veritables sentiments de per mig, que com ja he dit si aquests son veritables és podria dir que son infinits.
Crec que aquesta imatge reflecteix molt bé la força que té l'amor veritable, aquestes mans poden estar agafades amb molta intensitat, si en aquell moment aquestes persones tenen una bona relació i pertanyen a la vida l'un de l'altre i viceversa o amb menys intensitat si per qualsevol motiu han de separar-se i prendre camins diferents. La qüestió es que aquestes mans seguiran agafades independentment del que passi.
L'ètica és un tractat racional o filosòfic sobre fer bé el bé, només n'hi ha una, al contrari, de la moral que n'existeixen moltes més (religions, ideologies,..). Mai es reacciona en buit, els prejudicis, la societat, els valors que ens han ensenyat i la història ens fan ser deutors. L'idea de justícia es més complicada perquè s'haurà de realitzar justícia responsablement i el concepte de responsabilitat és molt més complicat per això crec que no pot haver una ètica universal cristal·litzada, sinó una ètica intervinguda per las circumstàncies de cada moment. Hi han principis que segueixen totes les cultures com el no matar a un altre ser humà o el no robar. En un poble de Papua Guinea, quan algú mor, el sacerdot amputa la mitat dels dits als familiars del mort. La intenció d'aquest acte és representar de forma física el dolor que senten per la persona morta. Aquesta pràctica seria immoral per la majoria de nosaltres però si des de petits et diuen que això és normal i que no hi ha res dolent en aquesta pràctica doncs tu no creuràs el contrari. És per això que la moralitat és subjectiva depèn de les circumstàncies, el lloc on vius, la cultura, tradicions, religió, la tecnologia, el govern,... i el que t'ensenyen i veus de de que neixes.
He decidit dibuixar que no pas triar una foto perquè no sabia com definir aquest tema en una foto així que dibuixant-ho m'ha sigut molt més fàcil. El dibuix simbolitza una persona amb un àngel, el "bé" en una espatlla i un dimoni, el "mal" en una altra ja que a vegades m'he sentit sense saber a quin dels dos fer-los-hi cas.
L’Art és un concepte que existeix des de la Prehistòria
A mesura que els humans hem anat evolucionant l’art, també. Però, per molt temps que porti existint,
encara no ens hem posa d'acord en una sola definició. Si busques la definició d’art a la RAE et surten
9 definicions diferents. Si preguntes a 30 persones quina és la seva definició, rebràs 30 respostes
diferents. Tots igual de vàlides.
Per mi, l’art és un llenguatge universal, ja que és capaç de traspassar fronteres i emocionar a persones
que en principi no tenen res en comú. L’art ha de ser lliure i individual. Però, en molts països l’intenten
limitat. L’Art, també és una eina de canvi i critica social, un exemple actual d’Art crític, són els grafitis de
Banksy. L’art ens fa sentir, qüestionar, estimar, aprendre. És tot això i molt més. I per a tu, què es l’art?
Com a humans sempre hem sentit la necessitat de descobrir i entendre qui som com a individus. Especialment, quan entrem en l'adolescència comencem a forjar la nostra personalitat, i ens diferenciem del que creiem que no ens identifica. Hi ha persones que prefereixen destacar i altres que se senten més còmodes formant part del "ramat". Últimament m'he estat preguntant per les diferents maneres d'actuar de la gent davant de determinades situacions, i encara que sempre s'ha dit que som el que fem jo penso que és a la inversa, que les nostres accions es basen en com som. La nostra ment és absolutament única i encara que en alguns casos actuem de manera similar a una altra persona, no significa que puguem ser definits de la mateixa manera. Tot i així, a l'hora de decidir, hi ha diversos factors que ens influencien, com la por a no ser acceptats per la resta, així que no som només nosaltres els que definim les nostres accions.
Foto feta per: Tanit Salas Urbiola
La branca del coneixement ens pot donar centenars de preguntes sense resposta. Hi ha tants temes i tant amplis que mai no podrem entendre la realitat plena de les coses. Per entendre-la primer ens hem de preguntar: Què és la realitat? Un cop definit aquest concepte també hem de respondre la següent pregunta: La realitat es la mateixa per tothom? Crec que no serem capaços de dominar tots els coneixements d'un tema fins que no siguem capaços de contestar aquestes preguntes.
Fet per: Marcel Massot Parache.
Hi ha molta gent que pensa que les seves preferències són seves, sense plantejar-se realment si ho són o no en tota la seva vida. En la meva opinió això és un error ja que plantejar coses així pot acabar amb prejudicis o creences imposades. En aquest cas opino que probablement els humans tinguin una preferència natural cap a la simetria, però definitivament la meva societat ha influït la meva resposta, així que no sé si fiar-me...
Feta per Martí Pijuan Saiz
Socialment, tenim acceptat i entès el present
com el recull d’esdeveniments que tenen lloc
en el moment actual al que fem referència. També diem, que el present s’oposa
al passat i al futur, però, perquè no trobar-nos-els ambdós en un mateix
moment? Veure al meu germà petit amb tota una vida per davant, agafant un
grapat de fulles que han caigut dels arbres i que acaben el seu cicle, em fa
reflexionar sobre aquesta qüestió.
Per acabar, des del meu punt de vista crec que el present no deixa de ser aquell moment en el que un cicle acaba i en comença un de nou. No deixa de ser un nen ple de vida observant un grapat de fulles que deixen enrere la seva.
Martí Pijuan Saiz
Pensem que podem distingir del bé i del mal, de les bones i les males accions, però jo penso que l'ética és més aviat subjectiva. Així doncs, no tots percebem la realitat de la mateixa manera ni tenim els mateixos ideals, ja sigui per l'ambient en el qual ens hem desenvolupat o per la nostra personalitat.
Malgrat això, crec que es podria afirmar que per algunes coses sí que existeix una ética universal, en les coses que com a éssers humans no tolerem, com seria l'assassinat d'un infant.
En la foto, el model esta mirant al no res pensant en tot.
Per altra part hi ha la teoria de que totes les accions que pasen estas determinades desde el començament. Això voldria dir que realment no estem prenent decisions, tot lo que hem triat i triarem està decidit desde el començament de tot. Som lliures del que triem, o tot passa perquè ha de passar?
