117. Per a què vaig nèixer?

 

Alejandro Aguilera

Cada cop que em faig aquesta pregunta em genera incertesa, ja sigui en

un moment en que estic reflexionant o en una conversa amb els amics.

Aquest cop la pregunta ha tornat a sorgir mentre mirava fotos de quan

era petit. I, quan me la he formulat, no he sigut capaç de respondre-me-la,

ni aquesta vegada ni les anteriors. Això em neguiteja una mica ja que penso

que tothom en aquesta vida, d’alguna manera, tenim una essència diferent

que ens distingeix uns dels altes. Tothom té una espècie de missió a acomplir

i, encara que noto que tothom coneix la seva missió i sap com realitzar-la, jo

encara no sé quina és la meva. 

Em pregunto si mai esbrinaré la raó de la meva existència.  

109. I un cop hauré arribat al cim, seré feliç?

Júlia Alegre Bosch

Tan bon punt acabo l'examen, l'estrès es bescanvia per decepció. Llàgrimes vives s'obren pas. Em tapo la cara amb les mans.

A la tarda, tot igual de negre. M'arrauleixo sobre el llit i penso "Soc patètica". No fa gaire més d'un mes i mig que vaig començar batxillerat, i sé que no serà ni el primer ni l'últim cop que em senti així. Potser aquest camí, al cap i a la fi, no és el que em convé. No obstant, l'objectiu final sempre serà el mateix: escollir el lloc de treball. Un cop arribi en aquest punt de la meva vida, no sé si seré feliç. Potser el camí m'haurà cremat tant que no podré apreciar el que he assolit. És probable que no gaudeixi d'allò que farà que em guanyi el dret a viure, o potser tan sols allò que jo veig ara com el cim, no sigui la felicitat. Tanmateix, serà que els humans, tot i arribar a allò que es considera el nostre propòsit, no assolirem la felicitat? I si el cim no ens proporciona felicitat, perquè ens entestem tant a arribar-hi?

La foto escollida va ser una excursió a la muntanya. En el meu cas, el cansament i l'esforç va merèixer la pena. Les vistes des del cim eren dignes d'admirar i memorables, em van fer sentir feliç. Però no sempre culminar la fita produeix el mateix sentiment. Diuen que la felicitat és a la porta de la felicitat, i doncs, si el batxillerat, llindar de la universitat, ja ho és?La foscor posterior a l'examen, no ho sembla pas, de felicitat, però un cop s'ha obert el llum, afortunadament s'oblida, i fins i tot fa gràcia. Per esborrar la por que em podria fer haver arribat ja al cim, o que en arribar-hi pot ser que la felicitat ja no hi sigui, em convenço que durant la pujada, entre llàgrimes i somriures, també hi ha replans de felicitat. No val la pena arribar a ítaca si no es gaudeix del camí.