Què és l'ànima? Existeix abans de la vida i continua després?

 

Feta per: Noèlia Puig Razón -  1 BATX B (CAT)

L'ànima de l'ésser humà es considera com una part intangible i il·localitzable que habita al cos que ens dona la capacitat de pensar, de sentir, i de donar vida a l'individu, a més de ser l'essència immaterial que defineix la humanitat.

D'acord amb la teoria del preexistencialisme, Plató va apuntar que les ànimes existeixen abans de ser integrades al cos. I molts filósofs després de Descartes, han considerat que l'ànima és idèntica a la ment i, cada vegada que una persona mor, el seu contingut mental sobreviu en un estat incorpori.

Encara que hi ha d'altres com Aristòtil que afirma que no hi ha cap separació entre l'ànima i el cos, que aquestes no són dues substàncies, sinó una de sola, ja que no hi ha ésser humà sense cos ni ànima.

Això ens deixa molt a pensar, ja que l'ànima com que no pot ser percebuda pels sentits a vegades ens fa preguntar si en veritat hi és, i si aquest fos el cas quan apareix i desapareix aquesta part tan important de nosaltres.

Ja hi era abans de néixer, com pot haver-hi ànima sense cos? (monisme i dualisme)

Quan deixem de viure on va aquesta ànima, mor amb el nostre cos o se separa i continua existint?...

Branques filosòfiques: Antropologia filosòfica i ontologia

Existeix l’amor verdader?

 

Fet per Laia Llabot 

L'amor possible i real ho relacionem amb allò que en un llenguatge més quotidià podríem dir que és com “estimar molt amb algú”

La persona que s’alegra amb els teus èxits i t’acompaña en els moments més difícils, la que respecta els teus temps i les teves eleccions…

L'amor autèntic no té límits, és clar que aquesta definició dels límits de l'amor només pot conformar els que sabem que necessitem els altres, la seva presència i la seva ajuda, però no els responsabilitzem mai de les nostres vides, dels nostres èxits ni dels nostres estats anímics. Les característiques que li adjudiquem a l’amor verdader acostumen a ser 

que es un amor incondicional i, per tant, es basa en l'acceptació de l'altra persona, tant en el passat com en el present, hauria de ser sa, és a dir, no és un amor toxic ni depenent, cada persona té la seva autonomia, l’amor provoca una conexió emocional profunda que es el que manté viva la relació en el els mal moments que es poden presentar.

35. Si deixes d’estimar a una persona vol dir que no l’has estimat mai?

fet per Laura Jiménez Ruiz  

Jo penso que quan alguna cosa es trenca ja sigui una relació de parella, una amistat o una relació familiar les persones som sotmeses a una fase de "dol", intentem oblidar la intensitat en la que em estimat a aquella persona, per a que deixi de fer mal, encara que això no vol dir que deixis d'estimar a la persona, si no que aquesta estima, perd d'alguna manera la seva força.

Molta gent confon aquest sentiment, i et diran que han deixat d'estimar a moltes persones , això vol dir que a aquella persona no l'han estimat veritablement mai, quan sents amor pur, mai de la vida pots deixar de sentir-lo.

L’amor és una reacció química del cervell, però tots els sentiments ho son, tot i tenir un raonament tant lògic, la nostra forma d’estimar és més bé irracional, ja que la raó passa a segon pla quan hi ha veritables sentiments de per mig, que com ja he dit si aquests son veritables és podria dir que son infinits.

Crec que aquesta imatge reflecteix molt bé la força que té l'amor veritable, aquestes mans poden estar agafades amb molta intensitat, si en aquell moment aquestes persones tenen una bona relació i pertanyen a la vida l'un de l'altre i viceversa o amb menys intensitat si per qualsevol motiu han de separar-se i prendre camins diferents.  La qüestió es que aquestes mans seguiran agafades independentment del que passi.

28. Les nostres accions ens defineixen o nosaltres definim les nostres accions?

 

Feta per: Jana Boetti

Com a humans sempre hem sentit la necessitat de descobrir i entendre qui som com a individus. Especialment, quan entrem en l'adolescència comencem a forjar la nostra personalitat, i ens diferenciem del que creiem que no ens identifica. Hi ha persones que prefereixen destacar i altres que se senten més còmodes formant part del "ramat". Últimament m'he estat preguntant per les diferents maneres d'actuar de la gent davant de determinades situacions, i encara que sempre s'ha dit que som el que fem jo penso que és a la inversa, que les nostres accions es basen en com som. La nostra ment és absolutament única i encara que en alguns casos actuem de manera similar a una altra persona, no significa que puguem ser definits de la mateixa manera. Tot i així, a l'hora de decidir, hi ha diversos factors que ens influencien, com la por a no ser acceptats per la resta, així que no som només nosaltres els que definim les nostres accions.

6. Perquè ens agrada ajudar als demés?

 

  

Feta per Èlia Sangrà Miquel

Els éssers humans estem fets per viure en societat i  hem d’estar en societat per ser feliços. Això fa que naixem amb la capacitat de voler ajudar als altres, encara que no tingui una recompensa immediata i evident. Tot i així els valors com l’empatia, la solidaritat, l’altruisme també són apresos, és a dir, els podem desenvolupar o minimitzar. Encara que ha vegades ens costi posar-nos en la pell dels altres, ja sigui perquè no ens fixem en que tenen problemes o perquè creiem que no és responsabilitat nostra, quan ajudem amb algú ens sentim orgullosos d’haver fet un bon acte, d’haver millorat la vida d’una persona en la quantitat possible i millora la nostra moral la qual cosa ens fa sentir contents. 

3. ELS NOSTRES PRINCIPIS I OPINIONS S’HAN VIST INFLUENCIATS PELS ADULTS DEL NOSTRE VOLTANT?

 

He pensat amb aquesta pregunta perquè mirant-me a mi mateixa opino que això de que ens fem grans i desenvolupem les nostres opinions no és del tot cert. Pot ser que el fill/a pensi igual que l’adult o a vegades completament diferent per portar la contrària, en ambdós casos, els adolescents i infants segueixen sent inculcats inconscientment uns ideals pels seus pares. Amb això no vull dir que els fills siguin igual que els pares, n’hi ha de molt diferents amb pensaments heterogenis. Em refereixo al fet que en els àmbits polítics, socials, científics... tendeixes a formular un parer relacionat al d’un referent del teu voltant. Per exemple, políticament m’han ensenyat sempre a lluitar per la independència de Catalunya, hem anat a manifestacions, tenim les samarretes i banderes i ara mateix hi estic d’acord amb els objectius i ideals que presenta. Però, no puc evitar pensar que si els meus pares m'haguessin inculcat pensar d’una altra manera, en aquest cas estar en contra de la independència, seguiria pensant igual o com ells.

Observant la foto he representat aquesta qüestió filosòfica mostrant els pensaments del fill/a mitjançant globus caient de dalt, ja que els adults i referents són superiors i els seus principis et cauen a sobre com la pluja a mesura que vas creixent.

Maria Alsina Mases